dilluns, 29 d’octubre de 2007

distorsió

reuneix les pitjors malifetes
de qualsevol persona;
enfila-les una rere l'altra,
i hauràs compilat
la biografia d'un monstre
(inexistent)

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i minimes - 04/2007

diumenge, 28 d’octubre de 2007

sobre pausar les emissions

A vegades em sorprenc de l'absurditat de les coses que faig, com per exemple, veure la televisió quan tinc moltes altres coses interessants a fer. Doncs bé, un dia em vaig sorprendre, dins de la sorpresa, intentant pausar una pel·lícula que estava mirant, i podríem dir que seguint i tot.
La gana havia aparescut i volia fer una pausa per a preparar alguna cosa per sopar, però, evidentment, en anar-lo a petjar no vaig trobar el botó adient. Tampoc el vaig buscar, però durant un instant, l'acte reflex després de veure tantes pel.licules fou pausar l'emissió per a continuar-la més endavant, després d'haver fet el que calgués. Això m'ha passat, mentalment, alguna vegada més, i és que encara que molt rarament miro cap film de la televisió, sempre que ho faig tinc la necessitat de pausar-lo per a fer alguna cosa: anar al WC, girar la truita de banda, o mirar qui m'està parlant i donant-me cops de colze pel pidgin (client lliure multi protocol de missatgeria instantània). Amb la televisió les pauses ens venen marcades, tant en la seva extensió com en la seva inoportunitat (i la veritat, si tinguéssim un botó per a tirar endavant els anuncis, ja m'explicareu qui se'ls miraria, per molt que hi hagi gent que mantingui que li agraden), i si em preguntéssiu després de donar un cop d'ull a la graella de programació d'un dia com avui, per donar un exemple proper, us diria que, per a mi, l'únic botó que hauria d'haver-hi al comandament és el que serveix per apagar-la, encara que sigui el mateix que serveix per a encendre-la (no hi ha nit sense dia, bé sense mal, ni silenci sense crits). I apagar la televisió sempre ha estat un plaer, això és cert, només superat per l'instant de cloure un bon llibre tancant-lo sobre si mateix.

divendres, 26 d’octubre de 2007

graons del temps



el temps passa inclús pels graons de l'escala que anem superant mentre avançem. També podem baixar-la, aquesta escala, però altanto: no és el mateix fer-ho endavant de cara, que enrera d'esquena.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

cal relativitzar

la nostra opinió al respecte
no comportarà, per a res,
que sigui
o deixi de ser cert.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

dilluns, 22 d’octubre de 2007

tempus fugit


el temps sempre s'escola, però no passa igual de ràpid segons amb qui el compartim. A més, dues porcions de temps iguals poden tenir durades molt diferents segons a l'event al que ens acosten.

no en tinc prou, i malgrat tot...
al teu costat el temps s'escorre,
la hores mai no són suficients
per a sadollar-me de tu,
i quan més ens veiem
més ràpid s'acosta el meu final.

• Ferran Cerdans Serra
Enfilall Anecdòtic - 2002

balcó sense baranes

des de la torre del vigia
s'observen els vianants
espaordits de la vida.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

divendres, 19 d’octubre de 2007

un cementiri d'ales tallades

només una ànima
nascuda morta
renuncia als seus somnis
deixant-se absorbir
per la criminal
ciutadania exemplar

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

dijous, 18 d’octubre de 2007

les amanides pre-amanides

Ara que tothom renega, amb raó, del fast food, resulta que estem vivint un gir involucionista, paradoxalment en pro de la modernitat més fashion i etèria, que ens està duent a patir situacions força xocants en les nostres sortides gastronòmiques. Cercant la comoditat dels plats cuinats per terceres persones (en sortides de plaer, laborals, o inclús de feina...), podem trobar-nos que, més que còmodes, sembla que volen fer-nos sentir incapaços de disfrutar (o potser entendre?) els plats que ens proposen. Dit d'una altra manera, que millor que no toquem res, no fos que n'espatlléssim l'equilibri de textures...
Resulta que no fa pas gaire, ens trobàvem en un dinar que podem qualificar com “de feina”. Després de la corresponent espera inacabable, quan del primer cistell de pa en quedaven quatre molles esparses per la taula, arribà el primer plat, que consistia en una vistosa amanida. En la nostra arrodonida taula, això significava dues de vegetarianes i 4 o 5 més de carnívores (que ja és trist tenir d'especificar que una amanida sigui vegetariana, igual que ho és haver de demanar els palets en un xinès, quan abans el que tenies de demanar eren els coberts occidentals). Però, malgrat ser diferents, totes elles tenien quelcom en comú: ja eren pre-amanides, fet que no seria del tot insòlit si no fos perquè en cap taula hi havia setrills.
Aquest fet, per la seva naturalesa sorpresiva, va facilitar que ens coneguéssim amb la noia que tenia a l'esquerra, amb qui tant sols havia intercanviat algun “bon dia” fins llavors (i amb qui després he batut tots els meus récords de xerrades via missatgeria instantània). El que no enteníem és com pot haver-hi un xef que es consideri tant perfecte que pre-amaneixi les amanides, i que, en servir-les, no les faci acompanyar de setrills, salers ni pebrers de cap mena. Aquest fet mai vist fins llavors, ens impossibilitava de dur-li la contrària, de facto, encara que no estéssim d'acord amb el seu concepte i visió global de l'amanida en concret. El xef, doncs, donava per suposat que encertaria, no només la proporció adequada de sal, oli i vinagre, sinó que, a més, aquesta seria del grat de tots els comensals, sense necessitat de cap mena de correcció posterior al seu acte litúrgic. No deixava marge, així, pel rajolí d'oli, el punt de vinagre, els tres grans de sal o bé el polsim de pólvora imprescindibles, moltes vegades, per a acabar d'ajustar el plat a la persona que, en definitiva, el fa possible. Perquè, de la mateixa manera que una obra literària no es crea fins que no es llegeix, tampoc existeix una amanida fins que no hi ha una persona que vulgui menjar-se-la. Llavors, perquè nosaltres, que en realitat creem l'amanida menjant-nos-la, no podem influir en aquesta ni tant sols en el seu tram final, quan ja és davant nostre?
Bé, si es tracta d'una actitud fashion o bé d'un acte egocèntric, això ja ho debatrem algun dia tot fent sobretaula, però en tot cas, i si estem parlant d'amanides, els setrills, la sal i el pebre haurien d'estar sempre a taula amb nosaltres.


Dedicat a la Laia “Xantina” (la noia de l'esquerra)

dimecres, 17 d’octubre de 2007

txipiroi bere saltsan



"Txipiroi" bere eserilekuan ordizian, lehengo abenduan. Nere laguna gauean, lo egiteko nire oinen eratu zen.
Aquest és el "Txipiroi", també conegut com a "txipiron". A l'hivern dormia als meus peus a Ordizia, i un matí el vaig retratar. És un gat rescatat del carrer que ara viu d'allò més bé a cal Riki.
Agurrak Riki ta Olaia!

dimarts, 16 d’octubre de 2007

olga i estall



l'Olga fa de marc de l'Estall, encuadrament cercat en el moment de prendre la foto (no està retallada, vaja). Aqui descobrim perquè a l'Estall també se l'anomena "nas brut".

diumenge, 14 d’octubre de 2007

la cridòria aïllant

Durant un temps vaig trobar-me que, només disposant dels dissabtes a la tarda per a escriure, mai podia assolir el silenci suficient com per a a aconseguir concentrar-m'hi. Tampoc escrivia gaire estona, una o dues hores com a màxim, però ho necessitava per a treure'm de sobre la sensació de no haver fet res productiu en tota la setmana (sensació derivada d'haver estat tota la setmana treballant). Poc després de dinar, però, del menjador m'arribaven tot de crits, cançons i xerrameca, que la porta de la meva habitació, que hi donava directament, no esmorteïa per a res.
Així, en principi, m'era impossible concentrar-me, però tant ràpida com sorprenentment, el fet és que vaig anar-m'hi acostumant. Fins al punt de que, no recordo en quin moment exacte, vaig començar a deixar la porta entreoberta. D'aquesta manera, podia escoltar els comentaris de les col·legues amb les que compartia pis, i, al mateix temps que escrivia, em feia un tip de riure. Més endavant, de tant en tant m'aixecava, i feia un tast de la selecció de vins de la setmana. I, cap al final, ja no podia escriure sense aixecar-me a girar la cinta que s'havia acabat, si elles tardaven un xic a fer-ho.
Però si escric això en passat és perquè, de fa molts anys, no visc en aquell pis. Els dissabtes són, en l'actualitat, tranquils, assolellats i amb vistes a Montserrat (hi ha una petita escletxa, entre tots els edificis del davant, que em permet veure'n un tros de cresta). I molt silenciosos. Massa, per a que un es concentri. Deixar el televisor encès és un succedani que pot funcionar a vegades, però els diàlegs de les pel·lícules, i els guions dels programes actuals, només podrien provocar un abort literari. La música tampoc és una opció vàlida ja que si no m'agrada no la suporto, i si m'agrada m'emociono, em deixo anar i m'oblido d'escriure.
Així que, degut a la meva addicció al soroll de fons, al xivarri i als crits eixordadors, no tinc més remei que agafar, cada dissabte, quatre folis i dirigir-me, com de nen amb un llapis nou, cap a la biblioteca pública.
Allí hi trovo, feliçment, l'ambient sorollós i distractiu que necessito per a aïllar-me.

gos i cadena

gos i cadena

divendres, 12 d’octubre de 2007

falta de recursos

rentar-se el cap,
i afaitar-se,
amb sabó de mans;
somniar
encaixant seqüències
extretes de pel·lícules;
obtenir fragments
de vida de la lectura,
incorporant-los
a la nostra.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

dimecres, 10 d’octubre de 2007

física casolana

es tracta de cremar
el mínim de calories,
tenint en compte el pes
dels diferents queviures
que s'han d'adquirir,
i les coordenades de les botigues
que els corresponen,
fins a establir
la trajectòria òptima.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

dimarts, 9 d’octubre de 2007

diumenge, 7 d’octubre de 2007

primera aparició a la viquipèdia

Ara mateix, tot just fa un moment, acabo de descobrir per casualitat que han emprat una foto meva per a l'article de la viquipèdia referent a Castellfollit de la Roca. I a l'alegre sorpresa inicial hi he afegit una fotografia més del poble a la Wikimedia Commons, amb la cual són dues les fotos meves que formen part d'aquesta enciclopèdia visual lliure.


El fet és que, ésent els diumenges dies no gaire propensos a oferir sorpreses d'aquesta mena, la il.lusió que em fa és notable, no només perquè algú hagi escollit una presa meva per a il.lustrar l'article del poble (entre les dotzenes de fotos que hi ha a internet del mateix), sinó sobretot perquè he constatat per primera vegada en la pràctica, amb fets, la potència del copyleft aplicada al coneixement.
M'explico: com totes les imatges que publico, aquestes fotografies del poble estan amparades per una llicència copyleft, en aquest cas concret la Attribution ShareAlike 2.0 de Creative Commons.
Gràcies a això, l'editor de l'article ha pogut agafar aquesta imatge per comptes de comprar-la o bé fer-la ell mateix, etc. tant sols complint amb les dues condicions de la llicència: informant de l'autoria de l'obra, i distribuint la imatge en les mateixes condicions amb les que la he publicat jo. Així, pot haver-hi terceres persones que emprin les imatges de Wikimedia Commons directament, sense passar per mi per a res, per a altres continguts o bé obres culturals, ampliant així de manera ràpida, eficaç i barata l'accés al coneixement, a la informació, de manera universal i sense trabes ni reserves, intoxicacions ni prohibicions, addicions ni supressions...
no és meravellós? aquest diumenge promet...