dijous, 26 de febrer de 2009

fórmula descoberta en una cua

l'estatus social s'obté
sumant les hores diàries
que pot dedicar impunement
a molestar els altres
l'objecte del càlcul

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

diumenge, 22 de febrer de 2009

creuament (relat breu)

després de pelar les patates, les va tallar a tires i les llançà a una paella amb oli bullint. Un cop fregides i espolsades, les deixà sobre un plat amb paper absorbent, i va intentar recordar la recepta.

Era inútil. Va sortir de la cuina, cap al menjador, i el gos començà a queixalar-lo als turmells.

- Speed!
llegir més...



Arrossegant-lo fins al prestatge, va buscar “Ketchup” al diccionari, i tot anava bé fins a “nou moscada”. D’això no en tenia.

Va mirar el rellotge, a la paret.

El volum va patinar-li de les mans i l’envià al sofà d’una puntada abans de que caigués al terra: faltaven cinc minuts perquè tanquessin el Súper.

Va córrer cap a l’habitació, apartant l’Speed.

Es va posar el xandall sobre el pijama, unes bambes i va sortir al passadís.

- Fot el camp!

Al rebedor, l’Speed va intentar colar-se per la porta oberta, però el va aturar amb la cama i aconseguí tancar sense agafar-li el morro.

- No intentis res! – Va advertir-lo, sarcàsticament, sabent que aquestes paraules no blindarien els mobles, i que tindre un gos com aquell en un pis era una mena de segrest a la natura.

Va empassar-se l’escala amb quatre salts.
Un cop a la vorera, va esperar a que passés una filera de cotxes que li venien per l’esquerra.

Sempre recordava el què tenia de comprar just a l’hora en la que ho tancaven tot, i on vivia abans mai arribava a temps a cap dels llunyans establiments. Però acabava de traslladar-se a aquell pis, i s’alegrà de tindre una botiga just al davant, encara que les llums groguenques, i la foscor que arribava, li donaven un aspecte irreal, de joguina, com si hi venguessin paelles de filferro i tomàquets, gambes i pernils de plàstic.

Una nova corrua va aparèixer per la dreta, i es va afegir a la de l’esquerra.

A la tenda, l’encarregada li preguntà alguna cosa a la caixera, que va mirar-se el rellotge i contestà, assenyalant la porta.

Quan es va acabar la fila de la dreta varen passar intermitentment, encara per l’esquerra, un autocar, dos cotxes i una furgoneta.

Aprofitant que no podia creuar, es va cordar les bambes, ja que amb les presses no ho havia fet. Llavors va aixecar el cap i va veure, finalment, mentre s’allunyava un pizzzzero per la dreta, la tenda sencera al seu davant, sense res al mig.

Va aixecar-se del tot per creuar, però es feu enrere al primer pas, acompanyat pel clàxon d’un cotxe.

Quan es va refer, la caixera, que ja era a la porta, estirà els braços i va agafar la persiana per dalt. La camisa se li aixecà, i ell va fixar-se en el seu melic, mig melic quan va aturar-se un moment per agafar embranzida, res de melic mentre la persiana continuava baixant, encaixava al terra i el carrer quedava desert.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor publicada al Gara el 20 d'Abril del 2000.

dijous, 19 de febrer de 2009

homeopatia immunològica

cremant la teva foto
vaig inhalar el fum,
neutralitzador del verí

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

dimecres, 18 de febrer de 2009

fotografiar és mentir

De Mieres 2008

hi ha dues afirmacions que em fan especial ràbia. Una és “una imatge val més que mil paraules”, i l'altra, “la fotografia no menteix”. De la primera no en parlaré, però si que en faré un apunt: poques fotos poden substituir un bon poema, no de mil sinó de vint paraules.

Respecte la segona afirmació, i deixant de banda les distorsions i efectes dels diferents objectius, quan fotografiem estem amagant tot allò que no volem mostrar. Estem mostrant només allò que volem, des del nostre punt de vista, enquadrant només la part de la realitat que ens interessa, i a més, captem aquesta en un instant determinat i no en un altre... El que diem pot ser veritat, però estem amagant molt més del que mostrem... així doncs, és evident que fotografiar és mentir.

Ara bé, a qui li importa?

[foto: "un triangle i un punt"]

dilluns, 16 de febrer de 2009

Panxa (relat breu)

mai havia estat tant a prop d’una ovella. Rera un filat, sobre el camí de carro per on passejava aquell matí, l’havia mirat fixament, deixant de pasturar.

Des d’allí dalt, aquell rostre intimidador li feu abaixar el cap dos o tres cops. La curiositat l’havia obligat a tornar a guaitar, en inferioritat de perspectiva, allò que l’aterria.
llegir més...

Recordant-ho, va fer unes passes silencioses per la sala. Els altaveus trontollaven, i no li calia, però de la mateixa manera que mai duia res cridaner, ni parlava gaire alt, sempre havia caminat sense fer soroll.

Va asseure’s al seu racó de barra, un refugi des d’on tothom que entrava li donava l’espatlla, i que li permetia controlar bona part de la pista de ball.

Era d’hora, la gent tot just començava a arribar en grups petits. Després n’entrarien de més grans, provinents de sopars de classes, celebracions, o d’altres bars on es formaven abans de sortir.

Amb el tiquet d’entrada va demanar un “Malibú” amb pinya. Mentre esperava, li va semblar veure un cap d’ovella en una ampolla de licor, i per un moment deixà de respirar. En enfocar millor, però, a l’etiqueta i va aparèixer un mariner amb barba. Va desinflar els pulmons, descansant sobre el taulell.
El cambrer va dur-li el cubata i s’hi agafà àvidament. Es preguntava com podia un herbívor aconseguir una cara tant maligna.

Llavors, al segon glop, tot mastegant un glaçó, va sentir uns crits just al seu darrera i es va girar. Un marroquí assenyalava, amb l’índex rígid, al guarda de seguretat de l’entrada. Amb les seves sabates noves, un polo verd i uns texans, preparat per una bona nit donant un vol, havia topat amb un dret d’admissió reservat.

El guarda es prenia els seus insults amb conya irònica i prepotència, fins que el magrebí, humiliat, va decidir enviar-li un puny a la cara. Llavors el goril·la va estavellar-lo contra el terra d’una empenta i el va immobilitzar. El Panxa va pensar en aixecar-se, però fou incapaç de moure’s per ajudar a aquell moro sense possibilitats.

De seguida van desembarcar els nacionals, que havien estat avisats feia estona, i entre protestes, provinents de la creixent cua, se’l van endur.

No tenia els papers en regla, i el propietari del local, que amb tot l’enrenou havia sorgit del despatx, va intentar esgrimir aquest fet com a prova a posteriori de la correcta actuació del servei de seguretat.

Algú li va demanar explicacions sobre el què havia passat, respecte a quins criteris utilitzaven per aplicar el dret d’admissió. Però a tot això, tornà a les profunditats cavernícoles, deixant al segurata fent la seva feina.

El Panxa es va girar de nou, rodolant el tamboret, i s’imaginà fent-li unes claus. Sense adonar-se’n, movia els braços a cada cop de puny, i colpejava amb el peu dret, a cada patada, les rajoles de la barra. Al final, tothom el felicitava, alguns el convidaven i ell acceptava orgullós, i arrogant.

Somreia cap a ningú quan va baixar. Llavors feu un glop per a dissimular una ullada al seu voltant, per si l’havien vist recreant-se, i intentà no fer soroll al deixar el got a la barra.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor publicada al Gara el 17 d'Abril del 2000.

dissabte, 14 de febrer de 2009

abraçaré el sol

De passejant el sol

abraçaré el sol per a ser brasa
perquè vull que em travessin les flames,
ser combustible d'aquest foc
que ens consumeix i ens alimenta alhora...
la vida.

dimecres, 11 de febrer de 2009

El Gran Artista Plàstic

Disposem el Gran Artista Plàstic dins d’un pis acabat d’enguixar. La missió del Gran Poeta Urbà és decorar les parets. El tema és lliure.

Necessita un ambient favorable i gens de soroll. També els pots ben arrenglerats, els pinzells ordenats pel seu gruix i paper de diari.

L’encàrrec l’hi hem deixat clar: la família vol una obra d’art contemporani per cadascuna de les habitacions. Totes al mateix nivell artístic, perquè cap dels seus membres pugui sentir-se menyspreat o afavorit. Això sí, la més transcendent ha de ser la del menjador, on es realitza la repartició del cos de Crist o safata de canelons.
llegir més...

Decideix, doncs, començar per allí, pel més difícil. L’art abstracte necessita gran valentia i decisió; on no hi ha dubtes no pot haver-hi entrebancs. Només els Artistes aconsegueixen aquest estat de catarsi amb la seva pròpia obra abans i tot de començar-la.

Llavors, tot just obrir un dels pots, s’empastifa una mà. Intenta fer un pas fins als papers de diari per eixugar-se, però s’està aixafant un cordill de la sabata. Per no caure dins d'ell mateix, reflectit a la pintura, es recolza a la paret, i empremta a la tela de totxana la seva mà vermella, lluent sobre el blanc que llavors sembla apagat.

El fem dubtar una mica sobre el significat espiritual de l’incident, i de seguida s’aboca a intentar expressar les seves emocions amb aquest nou llenguatge pictòric.

Quan, més tard, arriben part dels amfitrions (el pare amb la filla que du del col·legi), el Pintor Universal s’embolica amb una tovallola, nu al sofà, amb una gràcia divina. Fins i tot els pèls de les cuixes, caragolats i incendiats de coloraines, expressen sentiments de qualitat superior. Les parets del menjador estan plenes de mans de colors, les del lavabo de culs, al rebedor són melics en negatiu i ha empastifat tots els miralls del pis amb calcs del seu nas.

En silenci, el pare intenta assumir l’impacte de la seva obra. El Gran Poeta Plàstic és cada cop més gran, encara que tremoli.

Però la filla, que deu tenir nou anys, en arribar al menjador no pot estar-se’n:

-Això s’ho ha copiat de la classe de dibuix, l’Elena va fer el mateix al mural del passadís!

Sembla que l’obra mestra del menjador li recorda alguna cosa.

-No siguis pocavergonya, nena, digues-li a aquest senyor que no ho volies dir!

Però per comptes d’això, la noia agafa empenta i li fot una puntada a l’espinada amb les seves sabates cuirassades. El Gran Artista Plàstic, desequilibrat, trepitja aquest cop una tapa que descansa panxa amunt, i a peu coix il·lustra el terra de la sala amb petjades grogues.

Admirat davant d’aquesta genialitat espontània, el pare agafa la noia en braços perquè no destorbi tan frenètica activitat creativa, però no pot evitar que continuï traient-li la llengua, al Gran Artista Plàstic, tot fent-li pam i pipa.


Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001

dilluns, 9 de febrer de 2009

no tenim coartada

la intel·ligència
és la ciència aplicada
de la curiositat

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

diumenge, 8 de febrer de 2009

les fotos d'stock acabaran amb els fotògrafs?

es cert que existeix aquesta por, però deixant a banda que les fotos dels bancs d'imatges bé que les fan fotògrafs professionals (encara que, evidentment, això no dona feina per a tothom), penso que sempre es necessitaran treballs personalitzats, que no es troben en bancs d'imatges genèrics.

Cada cop més les nostres fotos són la nostra presentació... tot el que hem fet anteriorment, fins a l'instant en el que vivim, és el nostre curriculum, i se'ns demanaran treballs pel nostre estil, la nostra manera de mirar i de transmetre el que veiem...
llegir més...

Ara mateix, a cap client se li acudirà contractar a un fotògraf per a fer una posta de sol, per posar un exemple, de les que pot trobar a mansalva en dotzenes de bancs d'imatges. A més d'espectaculars, moltes d'aquestes postes seran gratuïtes, que l'hipotètic client haurà de compartir amb altres usuaris; altres de pagament que segurament empraran també més clients però ja no tants; i finalment també en podrà comprar en exclusiva. Així doncs, en aquest cas el que podria ser un fet diferencial, un motiu per a contractar un fotògraf, tampoc ho és ja que per internet podem comprar fotos úniques que no es vendran a ningú més...

Llavors, perquè ens contractaran? La clau està en diferenciar treballs genèrics de treballs personalitzats. Sempre ens necessitaran per a fer tot allò que requereix d'una immediatesa i que és prou especific com per a no trobar-ho en un banc d'imatges, i que requereixi, a més, d'un estil personal i d'unes habilitats tècniques que no tindrà “l'amic de la càmera”.

Per cert, i fent un incís, algú té un amic sense càmera? En aquest sentit, penso que no s'ha de tenir por de que les nostres fotos siguin substituïdes per fotos d'aficionats: encara que les càmeres d'alta resolució són ara molt comunes i assequibles, el nostre fet diferencial no té de ser l'equip sinó els coneixements de llenguatge visual, la tècnica, l'habilitat, el bagatge, i molt especialment la passió, l'energia i el treball constant amb el que ens dediquem a la fotografia. És a dir, el fet de que ara tothom pugui tenir una càmera professional no s'hauria de veure com a una maledicció pel gremi, o com a un paradís per a l'intrusisme professional, ja que un bon fotògraf es notarà en el resultat final encara que dispari amb un mòbil. I per a mi, encantat de que tothom tingui bones càmeres: d'aquesta manera, augmenta la cultura visual global, el que només pot revertir en positiu als que ens dediquem a la comunicació visual.

Al cap i a la fi doncs, i tornant al fil inicial, en la societat actual l'idioma preponderant és el llenguatge visual, i cada cop més tothom és conscient de que necessita transmetre el missatge el més clarament possible. El que es cerca és un estil personal amb el que es coincideixi, amb el que el client se senti identificat o bé que s'adeqüi als valors o sentiments que vol transmetre, i no tothom aconsegueix desenvolupar un estil propi, un dialecte visual que es pugui utilitzar per a comunicar-se de manera efectiva i personalitzada. Ara és més important que mai aconseguir concretar gràficament la nostra particular mirada del món.

La màxima del gremi del disseny gràfic “Vals tant com el teu últim treball”, no es compleix al 100% en el cas de la fotografia, ja que més que el nostre últim treball el que ens dona crèdit és el nostre estil personal. Aquest serà la garantia de que en el futur continuem rebent encàrrecs.

Tot projecte que requereixi de qualitat professional i d'un punt de vista personal o bé corporatiu essencial, sempre necessitarà d'un fotògraf que sigui capaç d'aconseguir imatges diferencials i amb personalitat que no es poden obtenir en un banc.

Així, i des del meu punt de vista, el bancs d'imatges no acabaran amb els fotògrafs, i per molta crisi que estiguem patint, sempre faran falta professionals del gremi, i cada cop més a mesura que el llenguatge visual, més universal, s'acabi imposant.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Truski


tenia d’aconseguir arribar a l’oficina immediatament. Ja havien passat els vint minuts de l’esmorzar i la porta del carrer, al final del passadís, s’estava obrint. Els seus companys tornaven a la feina.

Però el fluorescent que brillava al sostre continuava atraient-lo com a una mosca. El Truski, espaordit, s’arrambava impotent a la paret, amb l’entrepà encara a les mans.
llegir més...

Un dilluns més, es prometia deixar les rules. No només això, que en aquell moment li semblava poc: es compraria una harmònica i es faria membre d’un centre excursionista.

El dia que s’havia rebentat el timpà, un aleshores proper però ja no recordat diumenge, es feu uns juraments semblants. Al dijous següent, ja tenia plena la bossa de les llaminadures: quatre pirules, dos Panoramix, un gram de coca i dos de ful. I és que amb el timpà fet malbé podia ballar igualment, només calia anar amb compte i no ficar el cap dins dels altaveus.

Però aquesta vegada era molt diferent. S’havia llevat amb els nervis sacsejant-lo, quatre hores després d’arribar a casa. Com un autòmat, s’havia dirigit a la cuina, on havia descongelat una xapata al microones.

Al tallar-la saltaren algunes molles, que havia arreplegat. La majoria se li enganxaren a la bavera que li voltava els llavis, i les havia anat pescant amb la llengua.

Mentrestant, havia passat pel garatge, buscant alguna cosa, però no recordava què era. S’hi havia quedat força estona pensant, fins i tot regirant la caixa d’eines i algunes postades, i no havia aconseguit endevinar què havia baixat a fer-hi. De manera que havia tornat a la cuina i s’havia fet l’entrepà sucant tomàquet i afegint-hi sal, un raig d’oli i una salsitxa.

Això era tot el que recordava sota el fluorescent, arrapat a la paret, refregant-la per avançar uns centímetres, lluitant rajola per rajola.

Feia uns moments que havia sortit al carrer, sol, amb el seu entrepà fred. S’havia assegut a la mateixa vorera que la major part del personal, però vint metres més enllà. No s’atrevia a parlar amb ningú, com no ho havia fet en tot el matí passant factures. Tampoc volia que el veiessin en aquell estat.

Havia començat a queixalar ja amb dificultats, primer de tot gairebé es fica el crostó a l’ull. Després va intentar esqueixar un bocí de pa amb salsitxa, però estava anormalment dura. Fou llavors quan, sorprès, en obrir l’entrepà hi havia trobat una magnífica clau anglesa.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor publicada al Gara el 14 d'Abril del 2000.

divendres, 6 de febrer de 2009

Com saber si una intuïció és vertadera

una vegada vaig aconseguir fer un primer petó a la persona que estimava. Hi havia somniat moltes vegades, però no va estar a l'altura de cap de les versions que havia imaginat sovint dels fets. Un xic decebedor. A més, vaig sorprendre'm escoltant una veu interior, no gens esotèrica i si molt realista: “L'estàs cagant”, em deia. Així de clar. El que anomenem una revelació incontestable.

Aquesta afirmació tan rotunda em va sorprendre, però el temps va donar-li la raó al meu subconscient. Realment vaig passar-ho malament amb aquesta noia, i tot per ignorar un avís interior.
en vull més...

Fa molts anys que vaig decidir que faria cas a totes les meves intuïcions. El nostre conscient està massa ocupat pels problemes immediats com per a donar-los resposta, mentre que el nostre subconscient pot anar treballant en el rerefons sense obstacles, filtres ni prejudicis. Per això, el subconscient pot sorprendre'ns de tant en tant amb un d'aquests avisos per a navegants de la vida que anomenem intuïcions. Una intuïció vertadera és una veritat de la que podem estar segurs, encara que no sapiguem perquè. Això és, sense dubte, una gran ajuda en el nostre camí. Siguin o no veritat, el camí que et fan seguir sol funcionar.

Però en aquella ocasió, no vaig escoltar la més clara intuïció que he tingut mai. Al contrari, em vaig col·locar la vena als ulls (o els taps a les orelles) i no me la vaig treure durant tota la relació.

Si els hi féssim cas, doncs, estaria bé tenir moltes intuïcions, i totes les dades que necessitem per a decidir quins tenen de ser els nostres propers passos. Però ens trobem amb dos problemes.

Un, la freqüència de les intuïcions, no gaire alta, les converteixen en ajudes puntuals però de les que no ens podem refiar: no podem esperar a tenir una intuïció per a prendre una decisió, ja que venen quan volen.

L'altre, la dificultat en discernir si tenim una intuïció o més aviat un desig o una por. És a dir, com sabem si una intuïció és vertadera?

A mi el mètode que sempre m'ha funcionat és tan senzill com efectiu: si tenim algun dubte de la seva veracitat i autenticitat és que no es tracta d'una intuïció vertadera (tot i que el seu enunciat podria ser veritat igualment).

La vertadera intuïció es presenta de cop, no ofereix dubtes, i convenç a l'instant.

"el difícil és discernir
entre la bona premonició,
de que passarà alguna cosa,
i el desig que en tenim,
de que succeeixi"

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

dijous, 5 de febrer de 2009

amor condicional

De corçà sant joan 08

mai havia sentit mencionar la raça podenca fins que vaig començar a passejar l'alai. Fou passant per davant del gitano del barri, el que ven tabac i mocadors de paper en cadira de rodes: "un podenc!", em va dir, com si estigués molt content de veure'n un. “És un gran gos, són molt bons caçadors...”, afegí.

Des d'aquell dia, molta gent m'ha demanat pel carrer: "És podenc, oi?". Realment és una gossa creuada, però pel que he investigat per internet, físicament s'assembla molt al podenc portuguès mitjà [Conhece o Podengo Português?]. A més, coincideix amb les característiques que s'atribueixen, en general, als podencs: intel·ligència, vivacitat, alegria, sociabilitat...

Però hi ha una singularitat d'aquesta raça que em fascina: es diu que són molt fidels, però que poden perdre aquesta fidelitat a conseqüència d'un càstig que considerin excessiu. Ho trobo genial.

M'encanta tenir un gos amb personalitat, que no sigui un gat.

dimecres, 4 de febrer de 2009

loteria

és robar als pobres
per a repartir-ho
entre els rics.

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

dilluns, 2 de febrer de 2009

relació de forces

quan més t'ho diuen
més t'ho repenses,
i ho fas a la inversa
per la insistència.

• Ferran Cerdans Serra
la dita a l'ull - 04/2008