diumenge, 29 de març de 2009

no hi ha manera (relat breu)

Dins d’aquell hipermercat m’oferien de tot, però jo tant sols havia entrat a per les ofertes de la quinzena, que per sort coincidien amb la meva dieta diària: espaguetis, tomàquet triturat i llegums cuites. De passada, això sí, sostreuria uns puntafines de qualitat, massa cars pel meu sou de gresca justa.

M’he dirigit directament a la secció de material escolar, on m’he embutxacat sis jocs de tres retoladors cadascun, dos d’ells de negres, altres dos de verds i dos més de blaus. M’havia cosit un jersei, tot i la calor, al niki que duia a sota, confeccionant així una bossa de marsupial on abrigar la meva recol·lecta.
llegir més...

Més endavant, a la secció de conserves, he agafat dues trufes en pot de vidre i me les he guardat a l’entrecuix. Deixen les coses als prestatges perquè les agafis, oi?
Però de seguida he notat que em posava vermell, i he començat a tremolar. Mai havia estat capaç de comprar allí sense endur-me'n res, per tindre la consciència tranquil·la, però allò m’ha semblat massa. Així que he agafat un joc de retoladors negres i els he tornat al seu lloc.

Ben mirat, tant feia els que dugués a sobre si m’havien d’enxampar, i si no m’agafaven bé valia la pena endur-se'ls tots, però no he gosat intentar recuperar-los altre cop: els passadissos s’omplien ràpidament després de la sobretaula del dinar.

Tothom anava en màniga curta, i el meu gruixut jersei, indispensable per ocultar el carregament, em provocava una suor segurament sospitosa. Nerviós com estava, a més, anava buscant mirades de retret, que haurien indicat el meu descobert, entre gent que si no fos per això ni s’hagués fixat en mi. De fet, gairebé tothom qui era a la secció em mirava d’una manera estranya quan l’he abandonada. Cada cop tenia més clar que algú em devia haver vist, i per un moment em semblava dur a sobre un cartell ben gros on hi ficava “LLADRE”.

Així que, per alleugerir una mica la sensació de maldat que m’ha agafat, he adquirit un joc de tres mocadors llisos que no necessitava.

Ja una mica millor, més endavant he llançat al carro una rajola gran de xocolata amb ametlles i una bossa de caramels assortits, per compensar el meu acte de repartició de la riquesa. Però la tremolor, encara que atenuada, continuava quan he agafat els deu paquets de quilo d’espaguetis, els pots de tomàquet i els llegums que havia entrat a comprar.

Finalment m’he dirigit a la cua més curta en temps d’espera, després de contrastar tant el nombre com el contingut de cadascun dels seus carros, així com les habilitats de la caixera corresponent.

Suava. La caixera duia la brusa oberta. Davant meu, una parella en pantalons curts s’ha girat misteriosament, desgirat quan els he tornat la mirada.

A més dels articles que he esmentat abans, al meu carro s’hi amuntegaven llavors un lot de mà, un joc de tornavisos, un pot de crema d’avellanes, un pastís de nata, tres parells de mitjons i diferents tipus de sopa concentrada.

En arribar-me el torn la suor ha accelerat.
Tres dones m’observaven, descaradament, des de la secció de fruites que tenia just al darrera. La caixera, al saludar-me, m’ha engegat una mirada que quasi em fa a miques.
Un cop passat tot pel lector de barres, li he entregat el meu bitllet de 5.000. L’havia agafat amb la intenció d’aconseguir canvi, però m’he n’ha tornat unes engrunes llastimoses, amb un somriure que semblava sarcàstic.

A l’atansar-m’hi per recollir-les, a més, les dues trufes que duia camuflades han repicat contra la taula. La caixera s’ha dirigit a l’intèrfon i a petjat un botó, mentre jo acabava d’embotir-ho tot a les bosses com podia i em dirigia a la sortida amb celeritat.
Un segurata venia directe cap a mi, encara que a poc a poc, amb un altre mig somriure maliciós. He apretat fort el pas i el mànec per intentar fugir, però just a l’altura de la porta ha girat cua i ha continuat passejant.

Tot i així, he arribat a casa precipitadament. Tenia la sensació de que algú m’estava seguint, de que m’observaven des de tot arreu.

I ha estat llavors, al lavabo, en anar a netejar-me la suor acumulada, quan he descobert un paio estupefacte amb una pinça d’estendre roba al cabell, de les de plàstic i a més vermella.

Me l’havia deixat posada, com altres vegades, mentre feia el pallasso estenent la roba, i ja no la notava quan havia sortit de compres.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat a la revista “Ostiela!” n.20, l'hivern del 2000, traduït per en Jon Arano com a “Ez dira moduak”

ez dira moduak

Supermerkatu horretan denetik eskatu zidaten, baina ni hamabostaldiko beherapenen bila nindoan soilik, zorionez nere eguneroko jan-neurriarekin koinziditzen zutenak: espagetiak, tomate birrindua eta eltzekariak. Depaso, hori bai, kalitatezko zainzuri batzuk ostuko nituen, parrandarako ere juxtu ematen duen nire soldatarentzat garestiegiak.
irakurri...

Zuzenean joan naiz eskola-materiala atalera, non hiru errotuladorekiko sei joku patrikaratu ditudan, beltzak, berdeak eta urdinak, binaka. Izan ere, bero egin arren, jertsei bati azpiko nikia josia diot, eta poltsa marsupial horretan gordetzen ditut nere bilketak. Aurrerago, kontserben sekzioan, bere zukuan zeuden bi trufa hartu eta hankartean gorde ditut. Hartzeko jartzen dituzte gauzak apaletan, ezta?

Baina segituan konturatu naiz gorri jarri naizela eta dardaraka hasi naiz. Sekula ez naiz gai izan hor erosketak egiteko ezer eraman gabe, kontzientzia lasaitzeko, baina hori gehiegitxokoa izan da. Hortaz, errotuladore beltzen jokua hartu eta bere lekura itzuli dut. Ongi pentsatuta, berdin dio: harrapatzen banaute bost ajola gainean badaramatzat, eta ez banaute harrapatzen merezi zuen denak eramatea, baina ez naiz hausartu berriro lapurtzen.

Superreko pasadizoak jendez betetzen ari ziren bazkalondoan. Mundu guztia manga-motxetan zihoan eta kargamentua eskuratzeko ezinbestekoa zitzaidan jertsei lodiak ziurraski susmagarria izango zen izerdia sortzen zidan. Urduri egonik, nere gaiztakeria aurpegiratuko lidatekeen gaitzespeneko begiradak bilatzen nituen, nihoan eragatik ez balitz, nigan erreparatu ere ez lukeen egingo jende artean. Tranzitu horretan era arraro batean begiratu naute ia denak. Norbaitek ikusi behar ninduelakoan egon naiz, geroz eta argiako izan dut, eta une batean “LAPURRA” zioen afitxea neramala iruditu zait.

Asike, sartu zaidan maltzukeria sentsazioa pixkat arintzearren, behar ez nuen hiru painelu lixatueekiko joku bat hartu dut. Pixka bat hobeto ja, aurreraxeago almendrekiko txokolate tableta bat eta goxoki poltsa bat bota ditut karrora, aberastasun-banaketaren alde egin dudan ekintza konpentsatzearren. Baina dardara, baretu bada ere, hor egon da espreski erostera etorri naizen kiloko hamar espageti pakete, tomate-pote eta lekaleak hartu ditudanean.

Azkenean, kutxa azkarreko ilada motzenera joan naiz, gurditxoen kopurua eta edukina kontrastatu ostean. Izerditan nengoen. Kajerak blusa irekia zeraman. Nere aurrean, galtza-motxetan zegoen bikotea misteriotsuki jiratu da, eta desjiratu ere bai, begirada itzuli diedanean.

Lehen aipatu produktuez gain, esku-linterna bat, destorniladore joku bat, urre-krema tarro bat, natazko pastel bat, lau galtzekin-pare eta zopa kontzentratu mota desberdinak pilatzen ziren nere karruan.

Txanda iristean, azeleratu egin zait izerdia. Hiru emakume begira nituen, doi-doi atzean nuen fruten sekziotik, deskaratuki, eta kajerak, agurtu nauenean, ia-ia pusketetan zatitzen nauen begirada bota dit. Marra-irakurletik dena pasatuta dagoeneko, nere bostmila pezetako biletea eman diot. Trukean zerbait emango zidalakoan nengoen, baina apur lastimagarri batzuk itzuli dizkit, sarkastikoa zirudien barregarri batekin. Apurrak biltzera nindoala, kamuflaturik neramatzan trufak dilin-dalan egin dute mahaiaren kontra. Kajera interfonora zuzendu da, zirt-zart batean, eta botoi bat sakatu du, gauzak ahal nuen bezala poltsaratu eta irteerara korrika ateratzen nintzen bitartean.

Segurata bat zetorren ningana zuzenean, baina pixkanaka, irribarre malizioso-samarrekin hau ere. Pausua azkarrago bota eta heldulekuak indarrarekin estutu ditut ihes egiteko, baina ate parean buelta erdi eman eta paseatzen jarraitu du seguratak.

Hala eta guztiz, korrika batean iritsi naiz etxera. Norbait jarraika nuela susmatzen nuen, alde guztietatik behatzen nindutela. Eta orduan izan da, bainugelan, aurpegian pilatua nuen izerdia kentzea joatean, ispiluan ikusi dut: tipo harritu bat, arropa zintzilikatzeko pintza bat duela buruko ileetan, plastikozko horietakoa, eta gorria gainera.

Beste batzuetan bezala, arropa zabaltzen nuenean pailazoarena egiten aritu, jarrita utzi eta erosketak egitera atera naizenean, berriz, akordatzea ahaztu.

Ferran Cerdans Serra
Ostiela!, 2000eko negua, 20. zenbakia
Jon Arano-ren itzulia

dijous, 26 de març de 2009

la part del procés

la part que et preocupa
menys seriosament del procés
determinarà la qualitat final d'aquest

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

diumenge, 22 de març de 2009

jove d'anunci

la llibertat,
triar entre taronja i llimona;
la revolució,
una “Fanta” de poma

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

dimarts, 17 de març de 2009

veritat?


qui creu la seva pròpia mentida
la defensa més a ultrança
que les seves pròpies veritats

si pica, curaFerran Cerdans Serra • 04/2009

dissabte, 7 de març de 2009

resposta

un poema es reconeix
perquè després del punt
continua.

• Ferran Cerdans Serra
si pica, cura - 04/2009

dijous, 5 de març de 2009

Castelltallat'98 (relat breu)

el Pep aixecà la balda enfurismat i va creuar d’un bot la portalada, abaixant el canó de l’escopeta per no topar amb la llinda. El portal espetegà al seu darrera.

Els gossos, que no solien fiar-se de la trampa que representava la porta, ja havien sortit pel forat del rec. Algú l’havia despertat fent trompos a l’era, i s’encaminava cap allí voltejant el cobert, que li impedia encara veure el vehicle. El sentia giravoltar, derrapant sobre la cendra, i els seus peus no donaven a l’abast intentant seguir el ritme del cor alterat. Estava molt neguitós. Aquella nit havia tardat hores en agafar el son, tot i que acabà el dia baldat de lluitar contra el foc.
llegir més...

A les dues del migdia havien aconseguit aturar-lo, uns quilòmetres al sud. Però sense cap núvol, i amb una càlida brisa, era imprescindible per a un dels camions de bombers quedar-se de guàrdia, per sufocar a l’acte els rebrots. El vent, inevitablement, escamparia algunes brases sobre el bosc ressec i calent, que s’inflamaria com si fos xop de benzina.

Calia estar-hi al damunt, però per unes hores hi hagué esperança, i les cendres semblaven destinades a apilar-se i reposar al terra. El foc, amansat, a extingir-se lentament.

Llavors arribaren ordres de Barcelona, i el camió cisterna se n’anà junt amb l’equip de bombers, termos, entrepans i mànegues. La consigna era el replegament. No era desitjable una presència tant evident de bombers, fora de les casernes, si es volia donar una imatge de control de la situació.

Quan el foc reviscolà, els roncs del camió encara devien ressonar per algun lloc de la vall. El Pep el va veure aparèixer per la carena, indignat, i tot fou temps d’encarar la cisterna del tractor, connectar la mànega i esperar-lo. Donava tot lo altre per perdut, però intentaria salvar la casa pel flanc.

Les flames arribaren, crepitants i esfereïdores, li passaren per sobre i se’n van anar, deixant enrera un rastre sutjós, l’olor desesperant de la destrucció. Encara que per un moment pensà que hauria de sortir corrents, havia salvat la casa, impedint que el foc calés a la teulada o als balcons.
Mitja hora després, el front havia entrat en una altra vall. Ocupava ja tot l’horitzó.

Llavors es va treure el drap humit amb el que s’havia cobert la cara. Era al vell mig d’una circumferència negra de cendra, carbonosa, muda. Havien aparegut masies llunyanes, que mai s’havien albirat des d’allí, rodejades de troncs carbonitzats.
Va passar el vespre al balcó, en un estat hipnòtic. A la nit encara era a la cadira, escoltant la ràdio. El negre, a aquelles hores, semblava natural. El paisatge era com el de la nit abans.

Segons la versió oficial, l’únic responsable de l’incendi que havia arrasat l’interior de Catalunya era un piròman. En aquell moment aparegueren els llums de dos cotxes patrulla, donant voltes amunt i avall pels turons. Així que intentaven redoblar la imatge d’eficàcia governativa patrullant els boscos despullats, de nit, deu hores després de que haguessin passat les flames, que d’altra banda provenien inicialment d’altres contrades. Buscaven piròmans entre el socarrim i les pedres encara calentes.

El Pep, que ho havia perdut gairebé tot, no estava, doncs, per romanços aquell matí. Trepitjava el terra i les pedres volaven esperitades. Els gossos corrien al seu davant, bordant, i gairebé toparen amb el vehicle, que frenà en sec i s’arrossegà uns metres fins a alliberar-se de la inèrcia.
Llavors abaixà l’arma, tot i que l’havia carregat amb cartutxos de sal.

Dos Mossos d’esquadra, que tornaven a la caserna després de l’heroica recerca nocturna, el miraven esglaiats. No s’atreviren a abaixar el vidre.

Encolerit, el Pep els llançà tots els insults que havia après al llarg de la seva vida, encadenats un darrere l’altre. I quant els acabà va tornar a començar per l’inici.

El cotxe se n’anava surant, silenciós com un pontó dins d’un estany de mercuri.


Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001