dissabte, 14 de novembre de 2015

Algunes imatges de Londres

En una setmana a Londres he fet molt poques fotografies comparat amb quan, fa anys, viatjava amb la càmera reflex. He trobat molt a faltar poder disparar amb reflex. La Samsung EX-1, tot i que molt desfassada, és una bona càmera en condicions bones de llum, però quan s’ha d’augmentar el temps d’exposició o bé l’ISO els resultats són mediocres.
Imatge amb molt soroll però la composició m'agrada

Cal·ligrafia a Pop Market, Brixton

Per street photo i per animals com els gats Misty i Moonlight que vivien a la casa, el problema que té és el retard entre que petges el disparador i que pren la imatge.

Amb l'amiga Judit en un bus nocturn

Misty jugant pel menjador de la casa a Brixton

La majoria de fotos, doncs, les he fet amb el mòbil i només les que necessitaven controls manuals amb la compacta, com aquestes dues nocturnes.

El Cutty Sark a Greenwich

Aquesta foto em feia gràcia tenir-la, davant del Cutty Sark

Si les voleu veure totes les imatges he fet un àlbum a picasa: London 2015.



dijous, 12 de novembre de 2015

Els llibres ens alimenten

   Hi ha gent que té llibres simulats al menjador -i no viuen a l'Ikea. No sé com deuen respondre la típica pregunta "Els has llegit tots?", però és previsible que canviant de tema. He conegut una noia, per contra, que té una cuina simulada: els armaris i els prestatges són plens de narrativa. On hi hauria les galetes hi ha diccionaris. On hi hauria les espècies hi té llibres de poemes. La pregunta "Cuinem per dinar?" la respon obrint els armaris, els calaixos i el forn, que deixa per la sorpresa final.

dilluns, 9 de novembre de 2015

Noves sensacions a Londres


Seguim pels carrers, esquivant gent. Driblar sense pilota. Encara no sé cap on he de mirar en creuar, així que faig el mateix que la British People. Els encanta el paper ratllat: predomini de "ruled notebooks" arreu. Pencil mask, 1972. Als bancs del Tate Modern hi pots seure sense por que estiguin fets de fum, cosa que no es pot assegurar de la resta del museu. També hi ha obres amb les que hem gaudit de valent. Paradoxa #1: Maneres creatives de vendre fum? Pregunto. EgoArt: artistes cartografiant-se el melic.
Més contrastos paradoxals de Londres: souvenirs i parides industrials molt cares i artesania original d'autor a preus catalans, si saps on trobar-la. Greenwich seria la millor opció fins ara. Fotos de nit davant del Cutty Sark.
Un taxi albí. Elephant & Castle, centre comercial que sembla abandonat però no. La cosa més cutre mai vista pels meus dos ulls o per un de sol. Fascinant.
Pressupost per a llibres esgotat en transport, cafès i menjar. Tot i així pagaria pels museus gratuïts que he visitat. Una cosa compensa l'altra. Persones que es posen bé per a un retrat davant les "Portes del paradís", de Lorenzo Ghiberti, sense ni tan sols mirar-se-les. Només importa fer-se  la foto amb un "fons bonic"? El David de Michelangelo (rèplica a V&A) és tan gran com imaginava Goliat.
Habilitat adquirida #1: esquivar turistes als museus. Això inclou, per tant, esquivar-me a mi mateix, tantes vegades el principal destorb. A l'habilitat adquirida #2 la batejo "Triangulació Auditiva": increment de percepció de l'oïda, amb biaix cognitiu per a les ordes de classes escolars, que permet conèixer-ne la ubicació en tot moment dins d'un museu determinat. Si la classe s'acosta perillosament, canviar de sala. Alerta. He de marxar, ja venen!

divendres, 6 de novembre de 2015

Primeres sensacions a Londres.

Aquí tot és força fosc, fins i tot hores emblemàtiques com les 5 de la tarda. Els colors dels cotxes són molt anglesos, la majoria amb un toc de negre: granat fosc, siena fosc, terres foscos, verds foscos, blaus foscos i ja posats negre fosc, apa! Un negre que reb poca llum, el color predominant del mobiliari urbà. El vermell dels busos, doncs, destaca molt més que a Catalonia. El cafè és car però millor que a Irlanda, que tampoc és gaire difícil. Em feia por el menjar, però als xiringuitos dels mercats es menja molt bé; ingredients frescos i bona cuina, Brixton Pop for the win! La gent a Brixton em sembla de mirada dura, però amable quan hi parles. Corren molt. A Catalonia em diuen que camino molt ràpid, que si vaig a apagar foc. A London, en canvi, estic en la mitjana: ni lent ni ràpid. M'adelanten per la dreta i per l'esquerra. Em deixo anar pel ritme de la ciutat, escriure apunts i seguir caminant. Entrades subterrànies directes als museus a South Kensington. The London Tube com a glory hole que et duu, a gran velocitat i amb quatre sotragades, a un final feliç. Enjoy!