tertulianies

“Donar la veu” no és “parlar en nom de”, sinó cedir la cadira a la tertúlia i deixar que parlin.

NOU PROJECTE: FOTO LLIBRE ALAI

Foto llibre que recull 25 postals amb texts sobre els 11 anys de convivència amb l'Alai. Una podenca adoptada, tota una vida compartida. Un gos adoptat pot tenir una vida de postal com l’Alai, una vida que viurà però que també et regalarà. Adoptar una gossa és rescatar més d’una vida: la que viu, la que et regala, la que compartiu… i potser la teva pròpia.

El foto llibre ALAI mostra una relació en llibertat amb una podenca adoptada, i intenta conscienciar sobre tota la vida que tenen al davant els gossos rescatats. Es tracta d’un conjunt de 25 postals recollides en un collar. Aquest disseny, únic i trencador, ha estat el marc del projecte des de l’any 2008. Des que la vaig adoptar, ara fa onze anys, he anat fotografiant l’Alai amb aquest disseny de llibre en ment. D’aquests milers de fotos, n’he triat les postals més representatives de diferents etapes de la vida (joventut, maduresa, vellesa…). En els texts que acompanyen cada imatge, intento mostrar tot allò que he après compartint la vida amb aquesta gossa alegre, apassionada i juganera.

Com que els texts han acabat sobreeixint el format de les postals, he dissenyat un llibre enquadernat a mà, complementari, amb el text complet. La meva filosofia, pel que fa a la fotografia, consisteix a mostrar-la tal com és, sense posats artificials ni forçats, sense coreografies orquestrades, sense filtres ni postprocessat d'imatge i, sobretot, sense humanitzar-la.

Mitjançant els texts, intento mostrar tot allò que he après en la nostra relació simbiòtica, amb aspectes personals o més generals. La idea és conscienciar sobre la vida que li permetem viure i també la que guanyem nosaltres quan rescatem un gos de caça abandonat. *Una part dels beneficis es donaran al Refugi d'on va sortir l'Alai l'any 2007, en agraïment i suport a la seva tasca, i per afrontar els abandonaments que es produeixen cada any al final de la temporada de caça. El disseny del foto llibre és registrat, però el posaré a disposició de totes les associacions que m’ho demanin per fer campanyes amb els seus gossos.*

La infància viscuda es perllonga tota la vida

Un estudi recent constata que els nens de pares afectuosos i amb menys control, creixen més feliços que els que han viscut una infància sota un control excessiu i que no han rebut prou afecte, casos en què solen tenir molt menys benestar mental.

Les persones que han viscut una infància amb afecte i s’han sentit correspostes, tenen una satisfacció amb la vida molt més alta i unes millors condicions mentals, no només en les etapes finals sinó també al principi de l’edat adulta i a mitjana edat. És a dir, en totes les etapes.

Exemples de control parental excessiu serien no permetre que els fills prenguin les seves pròpies decisions, envair la seva privadesa, no tolerar que tinguin opinions pròpies diferents… Totes aquestes actituds gens respectuoses generen una dependència excessiva. Per exemple, els infants no s’atreveixen a opinar per evitar represàlies.

Malgrat que en casos individuals, amb gran fortalesa mental, és possible capgirar aquesta situació i convertir-la en resiliència o en altres habilitats, en general, fins i tot en arribar als 60 anys, devasta de manera similar el fet d’haver patit control i fredor durant la infància que la mort d’un ésser estimat.

Article complet: Happier People Are Raised By Parents Who Do These Two Things

Nota: Amb aquesta referència comença una sèrie d’articles relacionats amb el CFGS en Integració Social que estic cursant a l’IOC.

Preguntes a proposta anònima

M'han convidat de manera anònima a una proposta sobre versos anònims per a un projecte a la Capital de la Cultura que inclou premisses com: “El text ha de ser inèdit i propi; s’ha d’enviar abans del 15 de juny (L’he rebut el dia 5, és a dir 10 dies abans; es valorarà la originalitat…”, entre altres. Aquests texts han de ser, a més d’inèdits, gratis i sense cap crèdit, és a dir anònims. La meva resposta han estat aquestes preguntes caçades al vol. Seguirem informant.

Bon dia,

M’encantaria participar però tinc algunes preguntes sobre aquesta proposta:

Com és que només tenim 10 dies per escriure material que ha de ser, necessàriament, inèdit? No es podria fer, i no s’obtindrien potser millors resultats, amb més temps per endavant i sense el requisit que sigui inèdit? Si es tractés d’obra gràfica/visual, també demanaríeu obra inèdita i anònima? Ens demanaríeu entregar una obra a algú (que no sabem qui és), gratis i sense signar, si no fos literatura sinó qualsevol altra disciplina? Si fos un mural? El fet que sigui obra escrita, justifica que sigui gratis i anònima? Com es justifica que les persones que escrivim hàgim de treballar en deu dies per entregar obra inèdita, gratis i anònima? Sobretot en comparar-ho amb les altres arts que sí que cobren per la seva obra i que sí que la signen en un espai públic assignat permanent. Qui materialitzi (pinti) aquestes aportacions escrites al carrer, cobrarà per fer-ho? Cobra per organitzar-ho? Com es justifica demanar a qui escriu, a l’autor, obra gratis i anònima mentre que qui ho pinta/organitza cobra? (si és així). Qui farà de jurat i decidirà sobre els texts escollits? Qui es quedarà amb els texts? Com es tractaran els texts pel que fa a drets d’autor, etc.? Quines són les bases del projecte? Amb qui estic parlant?

En definitiva, m’encantaria participar però no ho acabo de veure clar.

Salutacions,

Ferran

Entrevista improvisada el Festival del Libro de Artista

Entrevista improvisada que em van fer durant l'última edició del Festival del Libro de Artista. Grazie mille Elisa Pellacani!

La caritat

"La caritat". Fotopoema objecte que vaig dissenyar fa uns mesos.
Aviat serà la coberta d'un nou recull (digital) de narrativa breu :)

aforisme d'una expressió pròpia

canviem el refranyer, va!
Més que com un nen amb sabates noves prefereixo gaudir com un vedell en casa vegana.

Ferran Cerdans Serra, 25/02/2017

Recursos D.I.Y. en disseny gràfic

Un dels molts recursos DIY que vaig creant per tirar endavant. Si us interessa i necessiteu ajuda en parlem, podria ser un bon taller i tot!

La millor manera que conec d’usar un pictograma que empreu sovint és inserir-lo en una font. D’aquesta manera el tindreu disponible en tots els programes, ampliable a qualsevol mida sense perdre definició i de la manera més fàcil possible. En aquest cas un mostro el meu segell en la font lliure Alegreya, que és de les meves preferides. Si teniu elements que sovint heu d’incloure arreu no us ho penseu i afegiu-los a una font! ;-) #fontforge #fonthack #icons #logo #segell #fcerdans

A post shared by Llibres Artesans (@llibresartesans) on Mar 1, 2017 at 12:14pm PST

Vols fer molt per aquesta ciutat?

Esborrany públic sobre l'elitisme artístic a les ciutats. L'amiguisme, l'enxufisme i l'elitisme suposen un empobriment de la cultura d'una ciutat. Un ciutat rica culturalment és una ciutat en la que es posen de manifest desenes de veus diferents.

"Ha fet molt per aquesta ciutat", l'elogi i excusa que pretén justificar el favoritisme cap als artistes que fa dècades que reben obres assignades a dit per part de l'ajuntament i altres estaments. La idea és que tu, malgrat totes les obres i accions que hi hagis fet, si no reps assignacions a dit de l'ajuntament no estàs fent res per la ciutat. En canvi, els amiguets que es mantenen a dit gràcies als impostos dels ciutadans, "han fet molt per la ciutat". Tu no entraràs mai en aquest cercle perquè "no has fet res per la ciutat". L'elit que el forma, per contra, estarà rebent tota la seva carrera assignacions a dit, ja que "han fet molt per la ciutat". Tu no tindràs cap oportunitat en la teva carrera perquè aquestes persones ocuparan l’espai fins que es retirin, i no deixaran entrar-hi ningú més. Un indici d’això és quan els artistes omnipresents d’una ciutat passen tots dels 40: si no hi ha cap relleu és perquè no s’ha volgut que hi fos.

La història seguirà així mentre la resta d'artistes, que se n'adonen, es neguin a fer res per la ciutat, és a dir, es neguin a fer declaracions públiques per por que no els tanquin portes.

Quines portes vols que et tanquin si no hi ha portes, sinó una safata per als privilegiats? Probaràs de presentar-te a alguns concursos, els pocs que siguin en convocatòria oberta, només per veure que et rebutgen i que van a parar als mateixos de sempre o bé als seus amiguets. Així, després d’uns quants intents, deixaràs de presentar-te a cap concurs més, i aniràs veient com als de sempre els van caient obres remunerades sense passar per cap procés obert. No t'adones que tu seràs mai a la safata de plata dels escollits? No tens més opcions que fer-hi front o bé marxar de la ciutat i cercar el reconeixement per altres bandes.

El primer objectiu com a artista és donar a conèixer la teva obra i mentre estiguis en un pou negre caciquil, aquesta mai no veurà la llum. Per això vaig crear, precisament, les “Sondes de Paper”: per gratar fort i treure a la llum les desenes d’artistes soterrats pels privilegis de quatre. En aquest sentit, les xarxes socials són una finestra per la que els artistes underground d’una ciutat poden obrir-se al món.

I et voldria dir una cosa més: a tots aquests artistes privilegiats, que reben assignacions a dit de l'ajuntament, no els hauries de tenir cap enveja: quan tu aconsegueixis el reconeixement a fora, ells seguiran sent artistes mediocres, que no hauran evolucionat perquè no en tenen cap necessitat, que no sortiran mai del seu forat negre local. I això ha de fotre molt.

Vols fer alguna cosa per aquesta ciutat? Expressa't sense por, denúncia aquest elitisme, amiguisme i enxufisme, reclama els teus drets, exigeix un espai propi...

Vols fer molt per aquesta ciutat? Obre’t al món, que et coneguin arreu excepte a la teva ciutat per fer-ho encara més evident, organitza't i crea estructures paral·leles sense aquesta elit privilegiada d'artistes. T'hi atreveixes?


Entrada relacionada de l'any 2013: També ens han privatitzat les parets.