Preguntes a proposta anònima

M'han convidat de manera anònima a una proposta sobre versos anònims per a un projecte a la Capital de la Cultura que inclou premisses com: “El text ha de ser inèdit i propi; s’ha d’enviar abans del 15 de juny (L’he rebut el dia 5, és a dir 10 dies abans; es valorarà la originalitat…”, entre altres. Aquests texts han de ser, a més d’inèdits, gratis i sense cap crèdit, és a dir anònims. La meva resposta han estat aquestes preguntes caçades al vol. Seguirem informant.

Bon dia,

M’encantaria participar però tinc algunes preguntes sobre aquesta proposta:

Com és que només tenim 10 dies per escriure material que ha de ser, necessàriament, inèdit? No es podria fer, i no s’obtindrien potser millors resultats, amb més temps per endavant i sense el requisit que sigui inèdit? Si es tractés d’obra gràfica/visual, també demanaríeu obra inèdita i anònima? Ens demanaríeu entregar una obra a algú (que no sabem qui és), gratis i sense signar, si no fos literatura sinó qualsevol altra disciplina? Si fos un mural? El fet que sigui obra escrita, justifica que sigui gratis i anònima? Com es justifica que les persones que escrivim hàgim de treballar en deu dies per entregar obra inèdita, gratis i anònima? Sobretot en comparar-ho amb les altres arts que sí que cobren per la seva obra i que sí que la signen en un espai públic assignat permanent. Qui materialitzi (pinti) aquestes aportacions escrites al carrer, cobrarà per fer-ho? Cobra per organitzar-ho? Com es justifica demanar a qui escriu, a l’autor, obra gratis i anònima mentre que qui ho pinta/organitza cobra? (si és així). Qui farà de jurat i decidirà sobre els texts escollits? Qui es quedarà amb els texts? Com es tractaran els texts pel que fa a drets d’autor, etc.? Quines són les bases del projecte? Amb qui estic parlant?

En definitiva, m’encantaria participar però no ho acabo de veure clar.

Salutacions,

Ferran

D'aniversari feliç!

Pel meu aniversari m’agrada regalar (“Lo que doy me lo doy, lo que no doy me lo quito”, JoDidorowsky), així que aquí teniu aquest microconte.

Ferran Cerdans Serra, 03-12-2015

Vaig posar una pizza 4 estacions al tocadiscs i he de dir-vos que no n’hi ha per a tant, amb el Vivaldi!

 Em sap greu haver-lo escrit a corre-cuita, es nota molt en la lletra, però avui tinc el dia especialment saturat. Espero que us agradi, bon dia!

Dues meitats.

Ferran i Alai al vidre del darrere del cotxe; 2015

Un reflex al vidre del cotxe que és reflex de la realitat simbiòtica i de la convergència de formes i costums entre bípedes i quadrúpedes que comparteixen vida. I la cara és meitat i meitat que formen un conjunt. O potser no tant. Potser només és una reflexió.

dos grups de persones

Persones que valoren la teva imaginació, la gaudeixen, l'estimulen i la potencien, versus Persones a les que la teva imaginació els molesta i que intenten coartar la creativitat. És a dir: Persones a les que tinc ganes de veure versus Persones a les que gràcies però no cal.

He redescobert un dels grans plaers de la vida que fins fa poc potser no valorava prou: els moments que passo amb amigues amb les que ens alimentem recíprocament la imaginació inventant-nos històries dels nostres mons de fantasia; llançant-nos benzina per sobre, que no s'apagui el foc de l'altra.

La memòria dels llençols

És entrar en un llit, olorar els llençols i pensar en ella: de perfum es posava dues gotes de suavitzant de la roba.

Afegir intriga a la vida

Posar al whats un to de peli de suspens per afegir intriga a la vida (per si feia falta).

Primera foto de l'Alai com a model

En aquesta època havia acabat un curs de fotografia digital i em venia de gust practicar el retrat. Com que vivia sol vaig començar amb l’Alai, que sempre té ganes de fer coses, tot i que llavors acabava d’entrar a casa i encara s’ho mirava tot amb passivitat. Recordo que li ploraven molt els ulls, a la imatge es pot apreciar. D’aquí va sortir aquesta foto, que vaig tenir emmarcada molts anys al menjador, i que va suposar l'inici de la seva carrera com a model canina. Ara ja s'hi posa bé només treure la càmera.

Just abans d'obrir el teló

Alai @ home; Ferran Cerdans Serra, 2008

L’Alai rere el teló, els tres primers dies que va ser a casa; poruga, desconfiada, tímida, reservada, atenta a tot allò que passava; un pèl resignada, com si no esperés res de bo de nosaltres que ens la miràvem. Més endavant va aixecar el teló.

Alai @ home; Ferran Cerdans Serra, 2008

Caricatures que et deixen retratat

Caricatura de Joan Vives (www.caricates.com)

Els meus records del Joan Vives, un amic de l’adolescència de Navarcles, són sobretot del carrer; d’un gos que es deia (o li dèiem) Sam, al que donàvem galetes, i sobretot dels seus còmics. Era genial veure l’evolució dels seus primers treballs, fets a llapis; com s’anaven transformant en còmics que podien haver estat publicats perfectament, ja de molt jove! Els anys van passar i quan preparava el verkami per finançar el recull Perdonin que no em disculpi, vaig pensar que una de les recompenses seria una caricatura a la coberta del llibre. Vaig pensar en ell de seguida, i ens vam reunir un dia amb la idea que, mentre ell simulava dibuixar, li faria algunes fotografies per penjar-les al projecte. Un cop acabada la sessió, però, va resultar que no havia estat simulant: em va ensenyar de sorpresa aquesta caricatura de l’Alai, que ens havia acompanyat durant la sessió. Em va semblar increïble la facilitat amb la que havia captat no només els trets físics característics, sinó també el caràcter alegre i juganer. Tot això en molts pocs minuts! I em vaig quedar sense paraules fins ara, que ho explico, tot i que la millor manera de veure-ho és amb la imatge que les acompanya. Ja em direu què us sembla! I si us voleu fer una cariatura, personal o bé de grup, jo no m'ho pensaria gens: caricates.com!

La llum i la màgia

Estall, Vall dÀger - Ferran Cerdans Serra, hivern 2006

Quan l’Alai no havia entrat encara a la meva vida, vaig començar a fer caminades per la Vall d’Àger amb l’Estall, que és el gos de l’Olga. És possible que la coneixeu, una dona feliç, tan feliç que ni tan sols té facebook! XD
Aquesta fotografia m’agrada per la llum, però també perquè és la primera de gossos que vaig fer, pel moment que representa, perquè em sembla màgica (tot i que a mi tot em sembla màgic), i sobretot pel que significa la Vall per a mi: m’evoca l’amistat de les persones que hi vaig a veure. Gràcies vida per aquests regals!

Als llacs glaçats

Quan vaig pronunciar “Plitvice” el conductor va fer veure que es barrinava el cap amb el dit, després es va abraçar ell mateix i va dir: “BRRRRRRRR!”. Va conduir durant hores i a mitjanit va parar el bus al mig de la carretera. Em va donar instruccions en croata, però només vaig entendre el seu dit assenyalant un camí que es fonia en negre. Els dits, a Croàcia, són un manà d’informació. Vaig carregar la motxilla varis quilòmetres sobre la neu, amb un forat a la bota, travessant cortines de volves. Sota zero. Com tots els camins, tenia trencalls. Cada vegada em repetia més sovint “Vaia lios en els que et fots, nen, aquest cop t’has lluit!”. Al final m’ho deia a cada passa i no em feia cap gràcia. Quan ja valorava tornar enrere fins a la carretera, una ombra de persona va creuar uns vint metres davant meu. El vaig sentir córrer per davant, però només veia la neu grisa del camí trencant la massa negra del bosc. Vaig seguir tirant cap al que ja no sabia si era una aventura o una peli de por en la que m’havia fotut. Però al cap d’una estona vaig veure llum, i en res ja era a l’hotel. La silueta m’havia donat l’esperança que alguna cosa deuria d’haver-hi, i així era. Les portes es van obrir i em vaig trobar al davant de dues recepcionistes que em miraven com mirarien el Yeti. Les vaig entendre. L’endemà, a més, tenia per a mi tot sol el Parc Natural dels llacs de Plitvice. La resta no importava.

casualitats, històries i relats

Divendres l’Elsa Guerra em va convidar a un viatge pel Japó de Barcelona genial; durant l’itinerari vam parlar, entre altres coses, de Taiko i de les portes de l’infern (les de Tòkio i les més casolanes del Pla de Busa-Cova del diable); després de la ceremònia del tè, increïble, vaig comprar dos llibres; un és aquest, un home que fa un descens a l’infern, torna a sortir i acaba tocant els tambors (taiko?) al cel; casualitat? (no cal dir que això serà un relat del tipus persona compra llibre al final de la jornada que explica allò que ha fet durant el dia). Salut!

el nàufrag

Després de vint anys en una illa deserta, va aparèixer un vaixell. El capità el convidà a dur-lo a la civilització, però ell va declinar amb un “No, gràcies, aquí hi estic molt bé”, tan contundent que va tenir pensativa la tripulació la resta del viatge.

Si penso en allò que pensaria si tot anés bé...

A vegades estic enfadat amb el món, és a dir, amb el primer que passa o amb qui tinc més aprop. Com que no és un estat gaire agradable, si la cosa s’allarga gaire em pregunto: si tot anés bé, estaries pensant això? La resposta sempre és que no, i pel sol fet de constatar l’origen espuri de l’emprenyamenta aquesta s’atenua fins a desaparèixer. Pel camí, intento detectar-ne l’origen real, que és una informació molt valuosa per continuar endavant.

La segona part va més enllà i consisteix en dir-me: Si penso en allò que pensaria si tot anés bé, tot tornarà al seu lloc -és a dir, tot continuarà igual però ho afrontaré d’una altra manera.

És una tècnica molt simple i rudimentària, però a mi em funciona, sobretot quan la comparo amb el donar cops a la taula o tirar coses contra la paret de fa molts i molts anys.

l'exasperant negativitat aliena

sempre que puc intento mantenir una posició de didàctica positivista, però malgrat els meus esforços m'exaspera qui només veu pegues a tot arreu. Al final, esperen a que algú més positiu solventi els problemes, o almenys es beneficien d'això una vegada i una altra.

Quan proclamen que tot està perdut, apareix una persona més positiva i salva la situació. Llavors, a voltes argumenten que ha estat un cop de sort, i que en el futur segur que anirà malament. Això si, en tot moment s'han mantingut a la butaca d'espectador, no fos cas que poguessin ajudar a que la situació millorés: si fos així es veurien obligades a deixar de queixar-se tan ostentosament, quin avorriment!

El cert és que, per a tirar endavant, molts cops tenim de lluitar no només contra els obstacles i problemes intrínsecs als projectes somniats, sinó també contra la negativitat condensada que ens envolta entorpint els nostres moviments. Però això no és excusa per a descartar les il.lusions. Més aviat és la nostra obligació com a persones dur-les fins al final.

Sinó, per a què vivim? I perquè vivim?

Qui en cerca sempre trobarà nous motius per a queixar-se, no val la pena deixar-ho córrer per por a que es quedin sense feina.

Postdata: diuen que els extrems s'atrauen, però a mi mai no m'han atret les noies negatives... Potser no sóc tan positiu com em penso?

quan més penso més m'equivoco

Paralysis of Analysis: Overthinking and Bad Decisions [article publicat a "Neuromarketing", trobat via Marketing & Strategy Innovation Blog], o el que és el mateix, més arguments per a escoltar la nostra intuició. Si voleu estalviar-vos la lectura, la conclusió de diversos experiments seria aquesta: The quick emotional choice proved to be far superior to the “reasoned” choice. En el disseny, la primera idea sol ser la millor, així com en fotografia la primera foto, i penso que la ment ens proporciona sempre una bona resposta directa a les decisions que la vida ens obliga a prendre. Massa vegades ens equivoquem per manca de determinació en l'estadi inicial de cada nou repte, i un cop activat el pensament conscient els resultats són imprevisibles.

Això no vol dir que tinguem de deixar-nos endur per la compra compulsiva, per posar un exemple nefast, però si que cal incidir en donar més control en la presa de decisions al pensament inconscient, que no pateix les limitacions de la ment conscient.

Laments del tipus "si en realitat ho sabia", "vaig estar a punt", "m'ho imaginava però no vaig tenir el valor de..." haurien d'anar quedant enrere, abocant-nos a la vida per comptes de mirar-la des de la barrera.

estic enganxatós!

de petit teníem una broma amb el meu millor amic, que per desgràcia va morir molt jove, que consistia en agafar l'altre per la màniga i no deixar-lo anar, com si ens hi haguéssim quedat enganxats al seu jersei. "Ets enganxatós!", rèiem.
Ara mateix, i tornant al present o al què percebem com a tal, m'hauria de preocupar si els braços se m'enganxen a la taula de tanta suor? doncs no sé però de moment, com que no puc escriure com se suposa que es té d'actuar a taula, amb els colzes amunt mentre es talla el bistec de mida reglamentària, optaré per la dutxa, que sempre ve de gust; salut!

la "llista robinson" ja és activa via web!

no sé vosaltres però un servidor feia molt temps que estava esperant que el decret del 2007 sobre la llista Robinson es fes efectiu d'una vegada! Per fi, ara mateix, estic introduint les meves dades per a mitigar les intromissions publicitàries en la meva vida, tan per via postal com telefònica, per SMS o per email!!

Evidentment trigarem força a que el sistema sigui efectiu (continuarà arribant spam de molts altres països, per exemple) però ja era hora que poguéssim establir almenys una primera línia de defensa mínimament efectiva per a contrarestar l'insofrible bombardeig constant de publicitat al que ens tenen sotmesos.

És clar que el millor seria una llista inversa en la que s'adherissin les persones que no poden viure sense xiclets publicitaris enganxats a la sola destorbant-los cada pas que fan, però almenys hem fet un saltiró endavant. Afegir-se a la llista Robinson és un tràmit molt fàcil, sense cues, i pel que no es necessita cap foto de carnet!! ;-P

www.listarobinson.es

apreciacions infundades

De la vida és un poema

Quan surto de casa per unes hores, de nit, sempre deixo un parell de fanalets encesos per a que la meva gossa no se senti tan fosca ni tan sola, com una senyal de que me'n vaig però que tornaré. Un dóna una llum groga, l'altre vermellosa i projecta estrelles al sostre. Ahir, quan ja era a la porta de sortida, vaig adonar-me que em deixava alguna cosa i vaig tornar a entrar al menjador. En obrir la llum, vaig trobar-me l'alai ajupida al terra observant fixament el fanalet vermell, espaordida.

Malgrat que intento compensar-ho, la mania de pensar que el que és bo per a nosaltres és bo pels demès la devem tenir molt arrelada culturalment.

la poesia maleïda de la Via Làctia

de totes les nostres ineptituds per a gaudir de la naturalesa, la ceguera a la Via Làctia és de les més feridores. La tenim al cel, hi estem immersos, i malgrat tot sóm incapaços de degustar l'abraonador espectacle que ens ofereix. Com podrien afrontar les cadenes de televisió la terrible competència que els suposaria aquesta vivència gratuïta i visualment poc superable, si no fos per la contaminació lumínica?

Quan vaig començar a visitar Àger, conegut com “el forat negre de Catalunya", me'n vaig adonar més que mai. Quina meravella ignorada! Alguna vegada, intentant explicar-ho a diverses persones, m'han arribat a dir (amb incredulitat i com si estigués sonat) que la Via Làctia no es pot veure ja que estem dins de la mateixa. Una incorrecta conclusió derivada d'aplicar superficialment l'aforisme que diu que la muntanya només es pot veure de lluny, i que denota moltes dècades de vida urbanita.

Doncs avui, el dia després de la revetlla, em trobo amb aquesta notícia: "La contaminación lumínica impide ver la vía láctea". I ja no em sento tan sol.

La Via Làctia és poesia celestial, però poesia de poeta maleït, que no tothom pot o bé sap apreciar.

foto: Viquipèdia