Preguntes a proposta anònima

M'han convidat de manera anònima a una proposta sobre versos anònims per a un projecte a la Capital de la Cultura que inclou premisses com: “El text ha de ser inèdit i propi; s’ha d’enviar abans del 15 de juny (L’he rebut el dia 5, és a dir 10 dies abans; es valorarà la originalitat…”, entre altres. Aquests texts han de ser, a més d’inèdits, gratis i sense cap crèdit, és a dir anònims. La meva resposta han estat aquestes preguntes caçades al vol. Seguirem informant.

Bon dia,

M’encantaria participar però tinc algunes preguntes sobre aquesta proposta:

Com és que només tenim 10 dies per escriure material que ha de ser, necessàriament, inèdit? No es podria fer, i no s’obtindrien potser millors resultats, amb més temps per endavant i sense el requisit que sigui inèdit? Si es tractés d’obra gràfica/visual, també demanaríeu obra inèdita i anònima? Ens demanaríeu entregar una obra a algú (que no sabem qui és), gratis i sense signar, si no fos literatura sinó qualsevol altra disciplina? Si fos un mural? El fet que sigui obra escrita, justifica que sigui gratis i anònima? Com es justifica que les persones que escrivim hàgim de treballar en deu dies per entregar obra inèdita, gratis i anònima? Sobretot en comparar-ho amb les altres arts que sí que cobren per la seva obra i que sí que la signen en un espai públic assignat permanent. Qui materialitzi (pinti) aquestes aportacions escrites al carrer, cobrarà per fer-ho? Cobra per organitzar-ho? Com es justifica demanar a qui escriu, a l’autor, obra gratis i anònima mentre que qui ho pinta/organitza cobra? (si és així). Qui farà de jurat i decidirà sobre els texts escollits? Qui es quedarà amb els texts? Com es tractaran els texts pel que fa a drets d’autor, etc.? Quines són les bases del projecte? Amb qui estic parlant?

En definitiva, m’encantaria participar però no ho acabo de veure clar.

Salutacions,

Ferran

Vols fer molt per aquesta ciutat?

Esborrany públic sobre l'elitisme artístic a les ciutats. L'amiguisme, l'enxufisme i l'elitisme suposen un empobriment de la cultura d'una ciutat. Un ciutat rica culturalment és una ciutat en la que es posen de manifest desenes de veus diferents.

"Ha fet molt per aquesta ciutat", l'elogi i excusa que pretén justificar el favoritisme cap als artistes que fa dècades que reben obres assignades a dit per part de l'ajuntament i altres estaments. La idea és que tu, malgrat totes les obres i accions que hi hagis fet, si no reps assignacions a dit de l'ajuntament no estàs fent res per la ciutat. En canvi, els amiguets que es mantenen a dit gràcies als impostos dels ciutadans, "han fet molt per la ciutat". Tu no entraràs mai en aquest cercle perquè "no has fet res per la ciutat". L'elit que el forma, per contra, estarà rebent tota la seva carrera assignacions a dit, ja que "han fet molt per la ciutat". Tu no tindràs cap oportunitat en la teva carrera perquè aquestes persones ocuparan l’espai fins que es retirin, i no deixaran entrar-hi ningú més. Un indici d’això és quan els artistes omnipresents d’una ciutat passen tots dels 40: si no hi ha cap relleu és perquè no s’ha volgut que hi fos.

La història seguirà així mentre la resta d'artistes, que se n'adonen, es neguin a fer res per la ciutat, és a dir, es neguin a fer declaracions públiques per por que no els tanquin portes.

Quines portes vols que et tanquin si no hi ha portes, sinó una safata per als privilegiats? Probaràs de presentar-te a alguns concursos, els pocs que siguin en convocatòria oberta, només per veure que et rebutgen i que van a parar als mateixos de sempre o bé als seus amiguets. Així, després d’uns quants intents, deixaràs de presentar-te a cap concurs més, i aniràs veient com als de sempre els van caient obres remunerades sense passar per cap procés obert. No t'adones que tu seràs mai a la safata de plata dels escollits? No tens més opcions que fer-hi front o bé marxar de la ciutat i cercar el reconeixement per altres bandes.

El primer objectiu com a artista és donar a conèixer la teva obra i mentre estiguis en un pou negre caciquil, aquesta mai no veurà la llum. Per això vaig crear, precisament, les “Sondes de Paper”: per gratar fort i treure a la llum les desenes d’artistes soterrats pels privilegis de quatre. En aquest sentit, les xarxes socials són una finestra per la que els artistes underground d’una ciutat poden obrir-se al món.

I et voldria dir una cosa més: a tots aquests artistes privilegiats, que reben assignacions a dit de l'ajuntament, no els hauries de tenir cap enveja: quan tu aconsegueixis el reconeixement a fora, ells seguiran sent artistes mediocres, que no hauran evolucionat perquè no en tenen cap necessitat, que no sortiran mai del seu forat negre local. I això ha de fotre molt.

Vols fer alguna cosa per aquesta ciutat? Expressa't sense por, denúncia aquest elitisme, amiguisme i enxufisme, reclama els teus drets, exigeix un espai propi...

Vols fer molt per aquesta ciutat? Obre’t al món, que et coneguin arreu excepte a la teva ciutat per fer-ho encara més evident, organitza't i crea estructures paral·leles sense aquesta elit privilegiada d'artistes. T'hi atreveixes?


Entrada relacionada de l'any 2013: També ens han privatitzat les parets.

Dia de la dona a cara o creu

Avui és dia 8, dia internacional de la dona. És un d’aquests dies que per anar bé no haurien d’existir (no haurien de ser necessàris) i que, al capdavall, poden resultar força vomitius a causa de tota la hipocresia, mercantilització i rentat de consciència que comporten. Però en aquest cas no us parlo d’hipocresia sinó d’un fet molt paradigmàtic.

Ara mateix ha acabat un concurs a Rock FM que s’anomena ROCK MASTER. És un d’aquells concursos de preguntes en els que participa gent saberuda, d'aquesta tan odiosa que ho saben tot sobre la història del rock. En aquesta ràdio avui fan un especial de música de dones (“Las chicas són guerreras”), així que totes les preguntes tenien a veure amb dones músiques. Doncs bé, dels dos homes saberuts que concursaven —d’aquests que normalment ho saben tot, insisteixo—, de 20 preguntes un no ha encertat ni una i l’altre dues al final, de pura casualitat. Si a més us dic que les preguntes tenen només dues respostes, A/B, se’ns fa evident que fins i tot per probabilitat n’haurien d’haver encertat unes 10 entre tots dos.

Em sembla molt representatiu, en definitiva, que dos saberuts, d’aquests que ho saben tot sobre de la història del rock, hagin encertat menys preguntes sobre músiques roqueres que si haguessin triat a cara o creu. Això evidencia que aquest dia, per molt vomitiu que pugui arribar a ser, continuarà sent necessari durant força temps.

La paradoxa de l'era dels plagis

Ja he hagut d’eliminat del facebook 4 o 5 persones que van de “poetes” i es dediquen a publicar texts d’altres persones sense citar la font. La major part dels que he detectat agafen texts en castellà o en anglès i els tradueixen (malament), a vegades canviant una mica la frase (l'ordre, una paraula...) per dificultar que els enxampin. Aquestes coincidències poden passar una vegada, potser dues, però quan segueixes algú que publica sistemàticament poemes o aforismes d’altri, copiats i enganxats o bé amb variacions mínimes, em sembla clar que ho fa de manera conscient. No puc entendre que algú publiqui microtexts com si fossin seus. Encara puc entendre menys que, quan als comentaris li diuen “geni”, es limiti a donar les gràcies, sense mencionar l’autor real del text o bé d’on l’ha tret. No li hauria de caure la cara de vergonya?

Arribats a aquest punt, em pregunto si això és una malaltia de l’ego derivada de l’ús de les xarxes socials, o bé són les xarxes que treuen a fora i exposen les malalties d’algunes persones. O una mescla de les dues.

D’altra banda, com pot ser que els seus “fans” no se n’adonin? Estem en l’era de google, amb una simple recerca veurien que els texts que publica el seu ídol són plagis! Es dóna la paradoxa, llavors, que en l’era en la que és més fàcil descobrir un plagi, més plagiadors d’èxit hi ha, amb dotzenes i fins i tot centenars de fans.

A tot això segueixo el meu camí, que prou feina tinc, però em pregunto si no estem anant a la deriva. Aquestes pràctiques, a les persones que estem escrivint contingut propi des de fa dècades, no ens beneficien per a res. I a la literatura en general encara menys. Si us plau, abans de fer-vos fans d’algú, recordeu que google és el vostre amic —si més no en aquest cas.

Nota: en el pos anterior teniu uns quants texts recuperats del twiter i plagiats per un "escriptor" al facebook, que ja he eliminat de les amistats, en el plaç d'una setmana

Presons multicolors

Alai esperant al cotxe - Ferran Cerdans Serra, 2015

Les presons poden ser molt boniques, des de fora —Alai esperant al darrere del cotxe i núvols al cel—, tot i que les que ens muntem nosaltres mateixos poden ser molt més boniques encara, amb tota mena de detalls llampants, acolorits i confortables. Des de dins.

Repetim eleccions amb més informació?

Estic d'acord amb l'Arrimadas en una sola cosa: s'haurien de repetir les eleccions, però per impartir un curset als que han votat el seu partit informant-los sobre què han fet. La majoria s'han empassat que era una alternativa de centre-esquerra i han acabat votant el partit que considera que els treballadors, en acabar un contracte, hauríem de pagar nosaltres a l'empresari com a agraïment. El partit que ha estat votant el mateix que el PP al parlament durant tots aquests anys. El partit que té vincles directes amb el lobby de la patronal. El partit que amb deu anys ja carrega varis casos de corrupció. El partit al que no fa res compartir espai amb els neonazis. El partit, en definitiva, que seu a la dreta del PP. Fer-los un curset i un cop desperts repetim eleccions. Aviam si repeteixen el vot! I de passada podríem facilitar, aquesta vegada, el vot per correu, ni que sigui per simular que això és un estat democràtic.

X q un empresario q no quiere contar con un trabajador tiene que indemnizarle con 45 dias/año y un trabajador se puede ir cuando quiera?

— Ignacio Aguado (@ignacioaguado) October 21, 2011

En el curset es podrien impartir aquestes matèries:

• Desmuntant Albert Rivera: cinc històries crítiques de Ciutadans que no van sortir al debat de Salvados
• Los vínculos de Ciudadanos con FEDEA, el lobby de la patronal
• 10 razones por las que no he votado a Ciudadanos
• Razones para no votar a Ciudadanos
• Reportatge Desmontando a Ciudadanos
• I, simplement, aprendre a observar els fets i no les paraules i informar-se abans de votar.

Ubica't a la vida!

L'antípoda de Llibres Artesans

La vida és molt més fàcil i dóna un salt de qualitat quan tens ben ubicada l'antípoda: S 41° 47' 2.4903" W 178° 9' 33.8995". Bon dia!
Antipodes map (AKA Tunnel Map)

La lluna alterada per l'Alai

Lluna alterada per l'Alai plena.

Pirateria? Si vols viure d'escriure, ves amb compte amb el que signes.

Cada cop és més de moda acusar la “pirateria” (?) del fet que no es pugui viure d’escriure a Catalunya. Aquest slogan propagandístic, difós per l’estat i, quina casualitat, fet a mida dels lobbies i de la indústria cultural, s’ha convertit en un mantra omnipresent, sovint acompanyat d'altres fal·làcies com ara "abans es podia viure d'escriure", etc. Però quina influència real té la pirateria en l’economia d’un escriptor? Si pensem una mica veurem que si no es pot viure d’escriure és per altres factors, però la indústria capitalista s’ha de mantenir a tota costa, incloent subvencions públiques, i no interessa parlar de les causes reals.

Per començar, en un país en el que amb prou feines es llegeixen 4 llibres l’any, viure d’escriure és simplement un miracle. Fomentant la lectura milloraria l’economia dels escriptors? Em sembla que si, si més no molt mes que no pas acusant la pirateria de tots els mals, tot i que tal com funciona el sistema editorial només els arribarien engrunes.

Així arribem al segon factor: signant contractes amb les editorials en els que es cedeixen tots els drets derivats a canvi d’un percentatge miserable del preu de venda, no és d’estranyar que no es pugui viure d’escriure. Però si de publicar: el sistema de la indústria cultural està dissenyat per explotar autors i autores, que moltes vegades acaben comprant part de les seves tirades amb un descompte equivalent al que es fa a una llibreria (i que, per tant, genera molt benefici a l'editorial perquè s'estalvia la distribució). No és difícil adonar-se que per a la indústria editorial un dels principals clients, cada vegada més, són els propis escriptors. Una altra cosa és trobar escriptors que ho vulguin reconèixer públicament, més enllà de la conversa privada. Algun dia haurem de tirar de la manta.

Un tercer factor és el propi capitalisme i la pèrdua de drets laborals que afecta tots els sectors. La precarietat és pròpia del capitalisme; apuntar una suposada “pirateria” com a causa és desviar l’atenció sobre aquesta causa real, fet que beneficia una vegada més a les multinacionals que agrupen la major part d’editorials. Sobre aquests dos últims factors recomano la lectura dels llibres d'André Schiffrin "El control de la palabra" i "La edición sin editores".

Hi ha molts més factors, però sincerament no crec que tinguin tan pes com aquests tres. Mentre es continuïn llançant esquers i evitant afrontar els problemes reals, tot seguirà empitjorant, però per sort per al poder ja tenen el filó inesgotable que justifica l’estat de les coses: tot és culpa de la “pirateria”.

Quan un autor que ha publicat desenes de llibres, alguns dels quals han estat best-sellers, no pot viure del que escriu és bastant clar que ha signat contractes que no hauria d'haver signat i que el sistema no funciona, perquè de diners n'ha generat molts. I si a més diu que no publicarà mai més perquè en una web “pirategen” algun dels seus llibres, és clar que aquest esquer funciona molt bé. I fins i tot podríem parlar de quelcom similar al “Síndrome d’Estocolm”. Potser aquest senyor hauria de fer-se autor-editor, i així podríem donar-li els diners directament a ell sense que es perdessin pel camí: potser així si que podria viure d’escriure, amb “pirates” o sense.

La paradoxa de la religió dels ovnis

La meva opinió sobre els ovnis, en versió curta, és que la si n’hi ha algun de l’espai exterior és bastant obvi que els importem un rave. Jo també passaria de llarg, en contemplar el panorama de la terra, si formés part d’una civilització capaç d’arribar fins aquí amb una nau espacial. Això no vol dir que els seguidors de la religió dels ovnis no siguin una font permanent d’alegria i disbauxa. Un dels arguments que més em fascinen dels seus acòlits és que “ho intenten amagar”. M’ho podria creure si no fos perquè des de petit sempre he vist programes d’ovnis a la tele. M'ho podria creure si al youtube no hi hagués milers de vídeos de suposats ovnis que tothom pot veure, riure i compartir. Però m’ho podria creure, sobretot, si no fos perquè des de Hollywood, principal font d’adoctrinament mundial dels EUA, fa dècades que treuen sense parar pelis d’ovnis que inculquen aquestes creences. Així doncs la paradoxa de la religió dels ovnis és que, d’una banda, volen vendre que se’ls amaga però de l’altra fa dècades que es fomenta aquesta creença per tots els mitjans. Per quina raó?

Els ésssers lliures generen enveja d'esclau

Com més por a viure més necessitat sembla que hi ha d’agafar-se a dogmes de fe religiosos/esotèrics/el-que-sigui. Fins aquí ho puc entendre, tot i que per sort de moment no em fa cap falta. El que no entenc és aquest proselitisme in crescendo, aquestes ànsies d’intentar imposar les pròpies creences limitadores a les persones lliures. És a dir: una persona esclava dels seus dogmes coneix una persona lliure i, per comptes de voler ser lliure com la mateixa, el que fa és intentar esclavitzar-la en aquests dogmes de fe religiosos/esotèrics/el-que-sigui. Hi ha molts exemples de dogmes de fe: "La lluna t'altera negativament"(aviat en parlaré), "Déu existeix", el "positivisme màgic" ("visualitzar és suficient per aconseguir el que vols", creença totalment contraproduent que està tenint efectes devastadors), etc. Un dels dogmes més sonats va ser la psicosi col·lectiva teledirigida del suposat canvi de consciència global de finals de 2012, que era obvi que no succeiria (més aviat ha estat al contrari), però que si no te'l creies gairebé et tiraven pedres. Els éssers lliures no haurien de ser un model, per comptes d'un motiu d'ira i enveja?

què hi farem
els éssers lliures
generen enveja d'esclau
• si pica, cura • Ferran Cerdans Serra • 04/2009

I BELIEVE

I BELIEVE - Abans de ser identificats eren OVNIS
Una paròdia/punt de vista irònic que cerca reflexió
Font de la imatge de fons: http://dronesurvivalguide.org/

un secret que no es pot amagar

el problema de qui ho xerra tot
és l'excés de confiança en el fet
que els altres no seran com ell

• mala llet en pols • Ferran Cerdans Serra • 04/2011

Senyor Negroponte, pot esperar assegut la fi del llibre en paper. Gràcies.

Amb ganes i amb tota la il·lusió del món, presento la nova versió dels llibres artesans d'aforismes: impresos per duplicat, amb les pàgines microperforades per poder-ne arrencar els que vulguem per repartir-los, col·leccionar-los, etc.

Podeu veure l'àlbum complert al picasa de Llibres Artesans.

Senyor "Nostradamus Digital" Negroponte, esperi's assegut a la fi del llibre en paper o és possible que es cansi. Moltes gràcies.

La biblioteca del Casino, una trombosi al cor de Catalunya

COM ORGANITZAR UNA BIBLIOTECA PÚBLICA (fragment)
8. El bibliotecari ha de considerar el lector com un enemic, com un gandul (altrament estaria treballant) i com un lladre en potència.
13. Els horaris han de coincidir amb els de treball, discutits prèviament amb els sindicats: tancament absolut els dissabtes, els diumenges, al vespre i a les hores de menjar ../.. L’enemic més gran de la biblioteca és la persona que treballa i estudia alhora. El millor amic és el rendista jubilat que no té cap necessitat d’acudir a la biblioteca perquè ja en té una a casa.
18. L’ideal seria que l’usuari no pogués entrar a la biblioteca.

Umberto Eco, “El segon diari mínim”, Destino, Barcelona, 1994

Pel que sembla els responsables del Casino han seguit algunes de les recomanacions de l’Umberto Eco. El problema és que aquestes normes formaven part d’un escrit satíric i no calia, no era imprescindible, agafar-se-les al peu de la lletra. Si es tractava d’això, podem dir que els responsables en qüestió s’han esmerçat en fer la biblioteca inaccessible però que haurien de millorar un pèl per fer-la del tot impenetrable -extrem que podem anomenar ”la solució final”.

Si ens fixem en l’horari, per exemple, encara resten alguns dies on la plebs té accés a la biblioteca; tal i com diu l’Umberto, però, “Els horaris han de coincidir amb els de treball”, i això no es dóna exactament -encara. A a les tardes l’horari s’allarga massa (fins a les 9!) i els llibres queden exposats en excés al populatxo.

En canvi, són genials les dues hores i mitja de tancament els migdies, que impedeixen que el lumpen pugui apoderar-se del recinte aprofitant una menor concurrència. Aquí podem dir que han aplicat correctament la recomanació “L’enemic més gran de la biblioteca és la persona que treballa i estudia alhora.”

De la mateixa manera, tancar absurdament els dilluns al matí és un cop d’autoritat, una manera de demostrar qui mana i de posar tots els visitants en fila índia a la tarda. El consell “El bibliotecari ha de considerar el lector com un enemic” no podia estar més ben aplicat.

Per desgràcia, aquesta biblioteca només pren el relleu de la Biblioteca Popular Sarret i Arbós i la Biblioteca Pública de “La Caixa”. Aprofitant l’avinentesa, podrien haver acabat també amb les de tots els instituts, escoles i parvularis, per tal d’evitar l’accés no responsable als textos sagrats de la literatura universal.

En fi, la meva recomanació professional, si hem de continuar interpretant els consells de l’Umberto al peu de la lletra, és la següent: tapiar portes i finestres. Només així podrem estar segur de complir amb la norma més important de totes i el nucli essencial dels manaments de la gestió de biblioteques: “L’ideal seria que l’usuari no pogués entrar a la biblioteca.”Amén.

Adaptació en motiu del concurs de logotips de les Biblioteques de Manresa de l'article amb el mateix títol que vaig publicar al fanzine personal L'iconoplasta l'abril del 2002. 

Més sobre la sèrie/campanya: Quan les biblioteques són un XIST!

una tàctica secreta

Avui em sento com el Cid Campeador, que segons diu la llegenda va guanyar una batalla un cop mort: a vegades l’única manera que t’escoltin en una organització és abandonar-la. Així poden acceptar les teves propostes sense que l'orgull (malentès) resulti ferit. Al capdavall t’hauran donat la raó, no amb paraules però si amb fets, i hauràs vist les teves idees fetes realitat. Això és el què compta. Salut!

A Santa Pau, terra o paret?

Després de descobrir els drissos de Montse Germà, em vaig adonar del joc visual que dóna una de les fotos de l'àlbum que vaig dedicar a Santa pau, La Garrotxa.
Degut al tipus de construcció, que recorda una calçada, podem veure la foto com a una paret però també com a un carrer amb una porta misteriosa al terra.
Terra o paret? Depèn de les ganes que tinguem de jugar.

L'or líquid ja no és el petroli, és la tinta d'impressora

Hola, em dic Ferran Cerdans Serra i sóc usuari d'una impressora Brother HL-240.
L'altre dia es va esgotar el toner. Bé, l'impressora em marcava que aquest era buit i que ja no podia imprimir. Per sort havia cercat anteriorment informació sobre el model, així que seguint les instruccions d'aquest vídeo vaig enganxar als llocs adequats un parell de pedaços de cinta.



Així doncs, ja torno a tenir tinta i de nou puc imprimir: MIRACLE!
Impressores gairebé regalades i la tinta a preu d'or... el nou or líquid? ;-)

pensar ràpid no és precipitar-se

No és el mateix pensar ràpid que precipitar-te pensant, que al final no és sinó no pensar... pensar és avorrit i porta problemes, això ja ho sabem; és més còmode deixar de meditar i exposar fulgurantment, com un cap de llumí esclata i no serveix per a escalfar res (més que per a cremar-te el dit, això si).
llegir més...
És molt més fàcil, i més divertit, vèncer el pensament per la velocitat imperiosa, pel ser el primer en dir alguna cosa, encara que aquesta no tingui cap fonament... els fonaments per les plantes (de les obres aturades); els arguments ja no valen res, ningú hi perd el temps; és més còmode enraonar sense el seu tram final, el raonar, que al capdavall hauria de ser el tram intermedi: informar-se, raonar i opinar; inclús escrit fa riure quan una tònica actual és acusar sense saber, i després, només després i al final, informar-se i demanar. I sobretot, per damunt de tot el més important és opinar i dir el que és dit que es té de dir... no fos cas que ens prenguessin per "diferents": llavors si que ho tindríem malament.