La paradoxa de l'era dels plagis

Ja he hagut d’eliminat del facebook 4 o 5 persones que van de “poetes” i es dediquen a publicar texts d’altres persones sense citar la font. La major part dels que he detectat agafen texts en castellà o en anglès i els tradueixen (malament), a vegades canviant una mica la frase (l'ordre, una paraula...) per dificultar que els enxampin. Aquestes coincidències poden passar una vegada, potser dues, però quan segueixes algú que publica sistemàticament poemes o aforismes d’altri, copiats i enganxats o bé amb variacions mínimes, em sembla clar que ho fa de manera conscient. No puc entendre que algú publiqui microtexts com si fossin seus. Encara puc entendre menys que, quan als comentaris li diuen “geni”, es limiti a donar les gràcies, sense mencionar l’autor real del text o bé d’on l’ha tret. No li hauria de caure la cara de vergonya?

Arribats a aquest punt, em pregunto si això és una malaltia de l’ego derivada de l’ús de les xarxes socials, o bé són les xarxes que treuen a fora i exposen les malalties d’algunes persones. O una mescla de les dues.

D’altra banda, com pot ser que els seus “fans” no se n’adonin? Estem en l’era de google, amb una simple recerca veurien que els texts que publica el seu ídol són plagis! Es dóna la paradoxa, llavors, que en l’era en la que és més fàcil descobrir un plagi, més plagiadors d’èxit hi ha, amb dotzenes i fins i tot centenars de fans.

A tot això segueixo el meu camí, que prou feina tinc, però em pregunto si no estem anant a la deriva. Aquestes pràctiques, a les persones que estem escrivint contingut propi des de fa dècades, no ens beneficien per a res. I a la literatura en general encara menys. Si us plau, abans de fer-vos fans d’algú, recordeu que google és el vostre amic —si més no en aquest cas.

Nota: en el pos anterior teniu uns quants texts recuperats del twiter i plagiats per un "escriptor" al facebook, que ja he eliminat de les amistats, en el plaç d'una setmana

Senyor Negroponte, pot esperar assegut la fi del llibre en paper. Gràcies.

Amb ganes i amb tota la il·lusió del món, presento la nova versió dels llibres artesans d'aforismes: impresos per duplicat, amb les pàgines microperforades per poder-ne arrencar els que vulguem per repartir-los, col·leccionar-los, etc.

Podeu veure l'àlbum complert al picasa de Llibres Artesans.

Senyor "Nostradamus Digital" Negroponte, esperi's assegut a la fi del llibre en paper o és possible que es cansi. Moltes gràcies.

recerca d'imatges per colors

Multicolr Search lab flickr Set és un espectacular cercador d'imatges per color, que ens ofereix els resultats de la recerca entre els 10 milions d'imatges catalogades com a les més interessants del flickr. El funcionament és molt senzill: podem escollir fins a deu colors diferents, però si volem que un color tingui més pes en la recerca, el seleccionem més d'una vegada. Una eina per a tenir molt en compte. http://labs.ideeinc.com/multicolr/

amaga de les mirades indiscretes... les claus de casa!

A dia d'avui, ja existeix la tecnologia necessària per a fer una còpia de les nostres claus de casa (o del cotxe, de la moto, del candau de l'armari de les llaminadures...) partint tan sols d'una fotografia: How a camera can 'steal' your keys

Bé, de fet la tecnologia pròpiament dita ja existia de fa temps, el que a ningú se li deuria haver acudit aquesta aplicació, si més no en el camp civil.
llegir més...

Tal com comenten en l'article, igual que no publicariem mai una foto en la que apareguessin els números llegibles de la nostra tarja de crèdit, també hem d'anar amb compte amb les nostres claus. I no només això: actualment n'hi ha prou amb una foto de mòbil per a fer una rèplica prou exacta com perquè funcioni correctament en el nostre pany.

I una altra cosa que em balla pel cap, encara que això ja és de collita pròpia: ara encara no tenen prou resolució, però d'aqui a relativament pocs anys, això es podrà fer amb imatges de satèl.lit... així que ja ens podem anar acostumant a no deixar les claus sobre la taula de la terrassa...

reivindicant el mastermind

Coneixeu el mastermind? en aquest vell joc, també conegut com a 'codebreaker', l'objectiu és desxifar el codi que amaga l'oponent abans d'esgotar les jugades de les que disposem. En principi s'hi juga amb sis colors, que poden ocupar quatre posicions diferents en línia, i es disposa d'un màxim de deu intents, però a partir d'aquesta configuració original hi ha multitud de versions: amb més colors, emprant números o lletres... fins i tot existeix una edició per a cecs en les que el codi es forma amb figures geomètriques.
llegir més...

Aquest interessant joc fou una invenció d'en Mordecai Meirowitz, que el creà el 1971, però no fou publicat fins el 1972 per Invicta Plastics Ltd. La petita companyia anglesa comprà tots els drets de l'invent, en el qual cap de les grans no havia cregut, el pulí una mica i el llançà al mercat, aconseguint un gran èxit immediat (fins ara se n'han venut uns 55 millions de còpies en 80 paisos).

Volia reivindicar-lo, doncs, com a joc de trencaclosques, no tan profund estratègicament com els escacs, però divertit i amè. De fet, em sembla una molt bona opció pels viatges llargs. En la seva contra, podriem dir que la persona que estableix el codi resta passiva durant la partida, però no tant com sembla: a més de que compta amb el seu enginy per a inventar codis sorprenents de sortida, també té força emoció seguir la progressió del rival, com es va apropant a la combinació correcta i els canvis inesperats de rumb que sol donar la partida. Precisament, l'emoció està en que no es pot fer res sinó esperar una errada, i confiar en la robustesa del nostre codi secret, per a evitar la victoria de l'oponent.

Això si, de la mateixa manera que amb els escacs, sol ésser difícil trobar col.legues als que els agradi jugar-hi, però per sort existeixen les versions en java que podeu emprar en molts mòbils. Fins i tot, si us atrau tot allò "retro", encara podeu trobar alguna unitat de la versió electrònica de viatge original en algunes pàgines de subhastes.

També podem jugar al mastermind en multitud de llocs online, com per exemple a javaonthebrain.com, així com baixar-nos nombrosos executables, alguns d'ells amb el codi font, com el fltkmm. Cal mencionar també l'Ou de Pasqua programat i amagat dins del "Macromedia Dreamweaver MX" que permet jugar al mastermind. Respecte el joc físic, de plàstic, a www.bullseyesgames.com n'hi ha força de diferents, inclòs el "Advanced Mastermind", una versió amb 8 colors i 5 posicions (59,000 possibles solucions!).

Finament, i per si voleu aprofundir una mica en la història i l'estratègia del joc, us recomano la pàgina d'en Toby Nelson. En la seva galeria d'imatges, hi podreu contemplar nombroses fotos de les dotzenes de versions diferents que es varen llançar al mercat.

eines web per a viatges i trasllats

En l'inici de les xarxes informàtiques, ja fa unes dècades, era molt usual emprar "terminals tontos", barats, per a accedir a programes allotjats en potents servidors. És el que s'anomena "cloud computing", i que, amb l'adveniment de la web 2.0, ha ressuscitat per a quedar-se entre nosaltres. Fruit d'aquesta aparent involució, que en realitat és un paradoxal tornar enrere per anar endavant, cada cop emprem més sofware al que accedim via internet, i les nostres dades personals, documents, fotografies i altres arxius digitals s'allotjen, no en els nostres ordinadors, sinó en servidors de tercers com ara Google, Facebook, Flickr, etc...

El gran guru del programari lliure, Richard Stallman, alertava en una recent entrevista per a "The Guardian" ("Cloud computing is a trap") del perills que això suposa, el primer de tots la informació que obtenen entitats privades de nosaltres, sobre la que no tenim cap mena de control. Malgrat estar teòricament protegits per diverses lleis al respecte, aquestes terceres empreses estan en països molt diferents del nostre, i mai se sap cap a on poden evolucionar les seves pròpies lleis, que són les que determinaran què es pot fer, i què no, amb les nostres dades.

Malgrat tot, les aplicacions web ofereixen també molts avantatges. El primer d'aquests, la garantia de tenir còpies del nostre material molt més difícils de perdre del que tenim al nostre PC. En un moment en el que entre virus i mals usos dels sistemes operatius, són tan habituals els formateigs i pèrdues de dades dels disc durs, aquest es un avantatge vital.

Per exemple, i encara que jo no prediqui precisament amb el mateix, és molt millor tenir un email genèric de contacte, com ara gmail, yahoo, hotmail, etc... que no pas el del nostre propi domini personal. Els dominis i webs personals solen ser tan volàtils com el valor de les accions ara mateix, i cada cop que canviem de domini, i amb aquest d'email, ens perdem tots els correus que ens puguin dirigir en el futur. En canvi, un gmail mai canviarà ni el perdrem, sempre serà el mateix. Una altra cosa és que a mi m'interessi difondre la meva web literària actual, i que esperi que aquesta em duri tota la vida... això ja depèn del grau d'optimisme o embriaguesa vital de cadascú.

Per a mi, com gairebé sempre es tracta de mantenir un equilibri, no abandonar tota la nostra informació privada a mans de tercers, però tampoc resistir-se al canvi només per la por del que pugui passar. De fet, podem controlar perfectament què volem, i què no, que estigui en mans d'aquestes empreses privades. És a dir, emprar els serveis que ens ofereixen, sense deixar la nostra privacitat a les seves mans.

A banda de tot això, el programari web té una utilitat gens dubtosa: quan sóm de viatge, podem fer servir aplicacions tan sols amb el navegador de qualsevol punt d'accés a internet, i aquest és un avantatge immens al que fins fa poc no teníem accés. I parlo de viatge amb el sentit més ampli de la paraula. Cada cop és més usual fer servir diferents ordinadors: el de casa, el de la feina, el portàtil quan viatgem, el del centre cívic o la biblioteca quan ens quedem sense xarxa... si tenim la informació a la xarxa, la tenim sempre disponible (sempre i quan tinguem xarxa, és clar, i aquest és el principal desavantatge de tot plegat), i gràcies a les aplicacions web, podem servar la feina feta i tornar-hi més endavant des d'una altra ubicació.

Per a fer aquesta llista útil, tan sols he triat una aplicació de cada. Les raons per les que he triat aquestes i no altres són una mescla de raons objectives (característiques, velocitat, funcionalitat...) i subjectives (si són intuïtives i agradables per a mi..), que per alguna cosa sóm humans!

Aplicació de correu: http://mail.google.com/
Si teniu la llista de contactes a l'ordinador, sempre correreu el risc de perdre-la. Si la teniu al gmail, és mot més difícil que la perdeu, i la tindreu sempre disponible als vostres viatges, quan canvieu d'ordinador,etc

Calendari public o privat: http://www.google.com/calendar/
El podeu sincronitzar amb moltes aplicacions, per exemple amb doppler, per a actualitzar les noves destinacions i parades programades en els viatges.

Dibuixos online per a enviar i compartir: http://www.sketchr.net/
Una gran aplicació per a conservar esbossos i compartir dibuixets.

Presentacions d'imatges i video: http://www.sliderocket.com/
Amb múltiples plantilles per a triar però amb grans possiblitats de personalització.

Edició i compartició d'imatges: http://www.picnik.com/
No necessitem res més pel que fa a les fotos, ja que més que una navalla suïssa, amb el seu obridor i el seu tornavís, es tracta de tota una caixa d'eines... certament que un cop a casa amb el photoshop podrem fer una millor feina, especialment perquè aquí no podem obrir les RAW, però és realment una molt bona opció. A més, permet compartir les imatges editades a través de facebook, flickr, picasa, myspace...

Compartició d'imatges: http://pixelpipe.com/
Si tan sols es tracta de pujar una imatge a molts comptes diferents a la vegada, aquesta és la millor opció.


Mapes col.laboratius: http://mapufacture.com/
Per a crear el mapa amb la nostra propera ruta de colla i editar-lo col.lectivament, per posar un exemple.

Mind mapping: http://www.mindmeister.com/
Els clàssics diagrames per a posar en ordre les idees referents a projectes, pensaments.. i veure així gràficament quina relació tenen entre elles, extreure'n de noves, etc.

Diagrames de fluxe: http://www.gliffy.com/
Diagrames de tota mena, no només els típics de fluxe sinó inclús plànols per conformar el nostre proper redisseny de l'habitació.

Postals amb música: http://www.postcard.fm/
I ja per acabar, un toc friki que sempra queda bé. Postals amb música per a enviar als éssers estimats, als odiats o bé als estats intermedis.

Espero que us pugui ser útil tot plegat.

para-sols imprimibles per a objectius fotogràfics

Els para-sols per a objectius, segons les circumstàncies, o bé ens salven la vida o bé són un destorb que no sabem on deixar de banda. És veritat que la majoria es poden muntar al mateix objectiu a la inversa, però en moltes ocasions llavors no ens deixen accedir còmodament a l'anell d'enfocament manual o al del zoom. Llavors, precisament víctimes d'aquest no saber-los on posar quan no els necessitem, poden acabar premsats pel nostre propi cul, per posar un exemple realista però imaginat, després d'haver estat abandonats de qualsevol manera a la cadira, per a continuar amb l'exemple, quan les presses per a fer una foto han pogut sobre el poderós esperit de conservació dels objectes en propietat.

Un cop trinxats ens adonem, primer, de la necessitat que en tenim, i després dels preus del tot excessius que ens demanen per un tros de plàstic de motlle.

Pel que fa la seva necessitat, en el camp de batalla, és a dir en plena sessió fotogràfica, i per a evitar “flares” no desitjats, sempre ens quedarà el recurs de tapar els raigs de sol amb la mà (això si que és “fes-ho tu mateix”, sense paper ni tisores, emprant el nostre propi cos: els dits de tornavís, el puny de martell i la mà de para-sol).

Ara bé, pel que fa als preus excessius, si anem rere els models originals de cada marca, com ara Nikon, Canon, etc. el dispendi pot ser espectacular, mentre que si ens decidim pels seus equivalent genèrics, com ara els Hama, malgrat ser força més assequibles continuen sortint cars.

Per això està molt bé que, seguint la filosofia de donar resposta als problemes per iniciativa pròpia , la ciutadania col·labori en la lluita contra aquesta injustícia a través de www.lenshoods.co.uk
En aquesta pàgina, podeu trobar plantilles en pdf de dotzenes d'objectius de diferents marques, que un cop impreses tan sols haureu de retallar per a obtenir-ne un para-sol a mida.

I aquests para-sols, tot i que poden arribar a molestar igual que els de plàstic, els podem plegar i guardar-los tranquil·lament a la butxaca de la camisa, si és que tenim butxaca, si és que tenim camisa.

Pocket Mod: l'agenda de butxaca reciclable

Entre altres coses que me'nduré a bòsnia, estic preparant la que serà la meva primera Hipster PDA, i tot cercant informació sobre PDAs en paper, em vaig topar amb aquesta meravella del DIY: Pocket Mod.

En aquest lloc, fent servir una petita aplicació web 2.0, podeu confeccionar el vostre propi organitzador de butxaca en questió de segons, imprimir-lo en un full A4, i, tot seguint les instruccions, després d'un tall de tisora i uns blecs ja tindreu el vostre organitzador personal reciclable, de butxaca i gratis!

(categoritzo aquest post amb la nova etiqueta "tecnologia" perquè, malgrat tot, no deixa de ser tecnologia del paper... ja vindràn gadgets electrònics més endavant!)