tertulianies

“Donar la veu” no és “parlar en nom de”, sinó cedir la cadira a la tertúlia i deixar que parlin.

Preguntes a proposta anònima

M'han convidat de manera anònima a una proposta sobre versos anònims per a un projecte a la Capital de la Cultura que inclou premisses com: “El text ha de ser inèdit i propi; s’ha d’enviar abans del 15 de juny (L’he rebut el dia 5, és a dir 10 dies abans; es valorarà la originalitat…”, entre altres. Aquests texts han de ser, a més d’inèdits, gratis i sense cap crèdit, és a dir anònims. La meva resposta han estat aquestes preguntes caçades al vol. Seguirem informant.

Bon dia,

M’encantaria participar però tinc algunes preguntes sobre aquesta proposta:

Com és que només tenim 10 dies per escriure material que ha de ser, necessàriament, inèdit? No es podria fer, i no s’obtindrien potser millors resultats, amb més temps per endavant i sense el requisit que sigui inèdit? Si es tractés d’obra gràfica/visual, també demanaríeu obra inèdita i anònima? Ens demanaríeu entregar una obra a algú (que no sabem qui és), gratis i sense signar, si no fos literatura sinó qualsevol altra disciplina? Si fos un mural? El fet que sigui obra escrita, justifica que sigui gratis i anònima? Com es justifica que les persones que escrivim hàgim de treballar en deu dies per entregar obra inèdita, gratis i anònima? Sobretot en comparar-ho amb les altres arts que sí que cobren per la seva obra i que sí que la signen en un espai públic assignat permanent. Qui materialitzi (pinti) aquestes aportacions escrites al carrer, cobrarà per fer-ho? Cobra per organitzar-ho? Com es justifica demanar a qui escriu, a l’autor, obra gratis i anònima mentre que qui ho pinta/organitza cobra? (si és així). Qui farà de jurat i decidirà sobre els texts escollits? Qui es quedarà amb els texts? Com es tractaran els texts pel que fa a drets d’autor, etc.? Quines són les bases del projecte? Amb qui estic parlant?

En definitiva, m’encantaria participar però no ho acabo de veure clar.

Salutacions,

Ferran

Vols fer molt per aquesta ciutat?

Esborrany públic sobre l'elitisme artístic a les ciutats. L'amiguisme, l'enxufisme i l'elitisme suposen un empobriment de la cultura d'una ciutat. Un ciutat rica culturalment és una ciutat en la que es posen de manifest desenes de veus diferents.

"Ha fet molt per aquesta ciutat", l'elogi i excusa que pretén justificar el favoritisme cap als artistes que fa dècades que reben obres assignades a dit per part de l'ajuntament i altres estaments. La idea és que tu, malgrat totes les obres i accions que hi hagis fet, si no reps assignacions a dit de l'ajuntament no estàs fent res per la ciutat. En canvi, els amiguets que es mantenen a dit gràcies als impostos dels ciutadans, "han fet molt per la ciutat". Tu no entraràs mai en aquest cercle perquè "no has fet res per la ciutat". L'elit que el forma, per contra, estarà rebent tota la seva carrera assignacions a dit, ja que "han fet molt per la ciutat". Tu no tindràs cap oportunitat en la teva carrera perquè aquestes persones ocuparan l’espai fins que es retirin, i no deixaran entrar-hi ningú més. Un indici d’això és quan els artistes omnipresents d’una ciutat passen tots dels 40: si no hi ha cap relleu és perquè no s’ha volgut que hi fos.

La història seguirà així mentre la resta d'artistes, que se n'adonen, es neguin a fer res per la ciutat, és a dir, es neguin a fer declaracions públiques per por que no els tanquin portes.

Quines portes vols que et tanquin si no hi ha portes, sinó una safata per als privilegiats? Probaràs de presentar-te a alguns concursos, els pocs que siguin en convocatòria oberta, només per veure que et rebutgen i que van a parar als mateixos de sempre o bé als seus amiguets. Així, després d’uns quants intents, deixaràs de presentar-te a cap concurs més, i aniràs veient com als de sempre els van caient obres remunerades sense passar per cap procés obert. No t'adones que tu seràs mai a la safata de plata dels escollits? No tens més opcions que fer-hi front o bé marxar de la ciutat i cercar el reconeixement per altres bandes.

El primer objectiu com a artista és donar a conèixer la teva obra i mentre estiguis en un pou negre caciquil, aquesta mai no veurà la llum. Per això vaig crear, precisament, les “Sondes de Paper”: per gratar fort i treure a la llum les desenes d’artistes soterrats pels privilegis de quatre. En aquest sentit, les xarxes socials són una finestra per la que els artistes underground d’una ciutat poden obrir-se al món.

I et voldria dir una cosa més: a tots aquests artistes privilegiats, que reben assignacions a dit de l'ajuntament, no els hauries de tenir cap enveja: quan tu aconsegueixis el reconeixement a fora, ells seguiran sent artistes mediocres, que no hauran evolucionat perquè no en tenen cap necessitat, que no sortiran mai del seu forat negre local. I això ha de fotre molt.

Vols fer alguna cosa per aquesta ciutat? Expressa't sense por, denúncia aquest elitisme, amiguisme i enxufisme, reclama els teus drets, exigeix un espai propi...

Vols fer molt per aquesta ciutat? Obre’t al món, que et coneguin arreu excepte a la teva ciutat per fer-ho encara més evident, organitza't i crea estructures paral·leles sense aquesta elit privilegiada d'artistes. T'hi atreveixes?


Entrada relacionada de l'any 2013: També ens han privatitzat les parets.

Dia de la dona a cara o creu

Avui és dia 8, dia internacional de la dona. És un d’aquests dies que per anar bé no haurien d’existir (no haurien de ser necessàris) i que, al capdavall, poden resultar força vomitius a causa de tota la hipocresia, mercantilització i rentat de consciència que comporten. Però en aquest cas no us parlo d’hipocresia sinó d’un fet molt paradigmàtic.

Ara mateix ha acabat un concurs a Rock FM que s’anomena ROCK MASTER. És un d’aquells concursos de preguntes en els que participa gent saberuda, d'aquesta tan odiosa que ho saben tot sobre la història del rock. En aquesta ràdio avui fan un especial de música de dones (“Las chicas són guerreras”), així que totes les preguntes tenien a veure amb dones músiques. Doncs bé, dels dos homes saberuts que concursaven —d’aquests que normalment ho saben tot, insisteixo—, de 20 preguntes un no ha encertat ni una i l’altre dues al final, de pura casualitat. Si a més us dic que les preguntes tenen només dues respostes, A/B, se’ns fa evident que fins i tot per probabilitat n’haurien d’haver encertat unes 10 entre tots dos.

Em sembla molt representatiu, en definitiva, que dos saberuts, d’aquests que ho saben tot sobre de la història del rock, hagin encertat menys preguntes sobre músiques roqueres que si haguessin triat a cara o creu. Això evidencia que aquest dia, per molt vomitiu que pugui arribar a ser, continuarà sent necessari durant força temps.

La paradoxa de l'era dels plagis

Ja he hagut d’eliminat del facebook 4 o 5 persones que van de “poetes” i es dediquen a publicar texts d’altres persones sense citar la font. La major part dels que he detectat agafen texts en castellà o en anglès i els tradueixen (malament), a vegades canviant una mica la frase (l'ordre, una paraula...) per dificultar que els enxampin. Aquestes coincidències poden passar una vegada, potser dues, però quan segueixes algú que publica sistemàticament poemes o aforismes d’altri, copiats i enganxats o bé amb variacions mínimes, em sembla clar que ho fa de manera conscient. No puc entendre que algú publiqui microtexts com si fossin seus. Encara puc entendre menys que, quan als comentaris li diuen “geni”, es limiti a donar les gràcies, sense mencionar l’autor real del text o bé d’on l’ha tret. No li hauria de caure la cara de vergonya?

Arribats a aquest punt, em pregunto si això és una malaltia de l’ego derivada de l’ús de les xarxes socials, o bé són les xarxes que treuen a fora i exposen les malalties d’algunes persones. O una mescla de les dues.

D’altra banda, com pot ser que els seus “fans” no se n’adonin? Estem en l’era de google, amb una simple recerca veurien que els texts que publica el seu ídol són plagis! Es dóna la paradoxa, llavors, que en l’era en la que és més fàcil descobrir un plagi, més plagiadors d’èxit hi ha, amb dotzenes i fins i tot centenars de fans.

A tot això segueixo el meu camí, que prou feina tinc, però em pregunto si no estem anant a la deriva. Aquestes pràctiques, a les persones que estem escrivint contingut propi des de fa dècades, no ens beneficien per a res. I a la literatura en general encara menys. Si us plau, abans de fer-vos fans d’algú, recordeu que google és el vostre amic —si més no en aquest cas.

Nota: en el pos anterior teniu uns quants texts recuperats del twiter i plagiats per un "escriptor" al facebook, que ja he eliminat de les amistats, en el plaç d'una setmana

Presons multicolors

Alai esperant al cotxe - Ferran Cerdans Serra, 2015

Les presons poden ser molt boniques, des de fora —Alai esperant al darrere del cotxe i núvols al cel—, tot i que les que ens muntem nosaltres mateixos poden ser molt més boniques encara, amb tota mena de detalls llampants, acolorits i confortables. Des de dins.

Ocellot donant la nota

Ocellot donant la nota al pentagrama de Santpedor

Si em vols perdre em perdràs.

Artistes, suposadament amigues, la idea de negoci de les quals és viure de les amistats i que no dubten en emprar violència psicològica en forma de xantatges emocionals per intentar encolomar-te els seus productes. Que trist. Jo m'emociono quan una amistat em compra un llibre, però mai no he perseguit a cap amic perquè em compri res, ni tan sols parlo del tema si no em pregunten; de fet molta gent no sap ni que faig llibres. Pressionar-me de manera violenta i reiterada, forçant l'amistat (violant-la per tant) fins al punt del xantatge emocional, és la millor manera de perdre'm com a client i, per descomptat, també com a amic. Així que si algú em vol perdre ja sap què ha de fer.

Productivitat? Acaba't el plat!

Vaig estar llegint blocs de productivitat durant força temps fins que em vaig adonar que una de les coses que ajuden més a no ser productiu és seguir blocs sobre productivitat. Però abans de deixar-ho, vaig aprendre força lliçons que m’han anat molt bé. Si n'hagués d'escollir una, aquesta seria: acaba el projecte que tens a la taula de treball, abans de passar a una altra cosa. És molt radical i sens dubte s’ha d’ajustar al context, però a mi m’ha funcionat molt bé. Mai més no he tingut el problema d'obrir múltiples fronts sense tancar-ne cap. Ara la dificultat és encertar el projecte que poso sobre la taula! 

dos grups de persones

Persones que valoren la teva imaginació, la gaudeixen, l'estimulen i la potencien, versus Persones a les que la teva imaginació els molesta i que intenten coartar la creativitat. És a dir: Persones a les que tinc ganes de veure versus Persones a les que gràcies però no cal.

He redescobert un dels grans plaers de la vida que fins fa poc potser no valorava prou: els moments que passo amb amigues amb les que ens alimentem recíprocament la imaginació inventant-nos històries dels nostres mons de fantasia; llançant-nos benzina per sobre, que no s'apagui el foc de l'altra.

el regal de la vida

Ens podem passar la vida donant-hi voltes cercant el llaç per desembolicar el regal sense adonar-nos que la vida és el regal.

"Miserable que pretén fer-nos canviar de carril"

Tinc carnet des dels 18 però vaig estar uns anys sense cotxe, una etapa en la que no vaig conduir, entre els 22 i els 28. Quan vaig tornar a la carretera, em vaig trobar que alguna cosa havia canviat. Concretament, la regla:

“Facilitarem la incorporació de vehicles a la via per la que circulem, si cal canviant de carril”,

havia passat a ser la nova regla:

“Dificultarem a qualsevol preu la incorporació de vehicles a la via, mantenint-nos en tot moment en el carril dret, adaptant la velocitat del nostre vehicle a fi i efecte de formar una barrera impenetrable que impossibiliti l’entrada al miserable que pretén fer-nos canviar de carril. Què s’ha cregut?”.

Una altra possibilitat és que tingui els primers anys de conductor mitificats i que en realitat la regla sempre hagi estat l’actual.

Ja hi penses, en els detalls dels somnis?

Un cop fet realitat, m’adono que quan fa 20 anys somniava en “viure d’escriure” hauria d’haver especificat els ingressos mínims mensuals —nota interna: somnia a tot color i no oblidis els detalls! :D

Plaers cercats i retrobats

Al taller, escoltant discs de vinil com als 90

Qui s’havia d’imaginar a finals dels 80 i principis del 90 (quan per quedar amb una noia havies de trucar-la a casa i passar pel filtre de la mare, o del pare!), que reviuria amb tan plaer el fet d’escoltar música en vinil, offline, desconnectat del món el 2014. Llavors era normal, ara són moments extraordinaris que cal aprofitar. Miro de crear-los cada dia.

creativitat innata universal

Que tothom gaudeix de la mateixa creativitat innata ho demostra la capacitat universal que tenim d’inventar-nos històries increïbles per autoenganyar-nos (també diu molt de la nostra credulitat variable segons a qui escoltem).

al pas que anem...

Al pas que anem, quan morim ens duran a una planta de reciclatge, ens trauran el mercuri i en faran termòmetres.

SAPS QUE QUAN T'ENAMORES... ?

SAPS QUE QUAN T'ENAMORES EL TEU CERVELL SEGREGA LES MATEIXES SUBSTÀNCIES QUE UN GOS QUAN VEU EL SEU AMO?
O el que és el mateix: Sabias que cuando el perro ve a su dueño…su cerebro segrega las mismas sustancias que el nuestro cuando estamos enamorados?

Doncs només he canviat l'ordre de la frase.
:P XD

I BELIEVE

I BELIEVE - Abans de ser identificats eren OVNIS
Una paròdia/punt de vista irònic que cerca reflexió
Font de la imatge de fons: http://dronesurvivalguide.org/

un secret que no es pot amagar

el problema de qui ho xerra tot
és l'excés de confiança en el fet
que els altres no seran com ell

• mala llet en pols • Ferran Cerdans Serra • 04/2011

també ens han privatitzat les parets (apunts a la llibreta)

Institucionalització de les parets: se silencia la dissidència convertint les parets en espais publicitaris de comerços, o bé dels artistes afins al règim (entenem per règim l’ajuntament i els altres estaments de poder, en aquest cas artístic). Artistes amb privilegis als que es dóna veu, els millors treballs, els millors espais... a dit. Amb aquesta domesticació de l’art urbà, de la pintada, del grafit, s’aconsegueix eliminar el missatge de lluita, dissident, de denúncia... i les parets esdevenen pura decoració, ni tan sols art, un mostrari publicitari de l’artista oficial amb privilegis, que ens recorda cada dia que no tothom es igual. La resta hem de continuar lluitant; contra tot, però amb un espai menys. Nota: a Manresa hi ha 75.000 habitants i tota una escola d’art, però només un parell o tres d’artistes oficials amb privilegis.