Institucionalització de les parets: se silencia la dissidència convertint les parets en espais publicitaris de comerços, o bé dels artistes afins al règim (entenem per règim l’ajuntament i els altres estaments de poder, en aquest cas artístic). Artistes amb privilegis als que es dóna veu, els millors treballs, els millors espais... a dit. Amb aquesta domesticació de l’art urbà, de la pintada, del grafit, s’aconsegueix eliminar el missatge de lluita, dissident, de denúncia... i les parets esdevenen pura decoració, ni tan sols art, un mostrari publicitari de l’artista oficial amb privilegis, que ens recorda cada dia que no tothom es igual. La resta hem de continuar lluitant; contra tot, però amb un espai menys.
Nota: a Manresa hi ha 75.000 habitants i tota una escola d’art, però només un parell o tres d’artistes oficials amb privilegis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada