Quan vaig pronunciar “Plitvice” el conductor va fer veure que es barrinava el cap amb el dit, després es va abraçar ell mateix i va dir: “BRRRRRRRR!”. Va conduir durant hores i a mitjanit va parar el bus al mig de la carretera. Em va donar instruccions en croata, però només vaig entendre el seu dit assenyalant un camí que es fonia en negre. Els dits, a Croàcia, són un manà d’informació. Vaig carregar la motxilla varis quilòmetres sobre la neu, amb un forat a la bota, travessant cortines de volves. Sota zero. Com tots els camins, tenia trencalls. Cada vegada em repetia més sovint “Vaia lios en els que et fots, nen, aquest cop t’has lluit!”. Al final m’ho deia a cada passa i no em feia cap gràcia. Quan ja valorava tornar enrere fins a la carretera, una ombra de persona va creuar uns vint metres davant meu. El vaig sentir córrer per davant, però només veia la neu grisa del camí trencant la massa negra del bosc. Vaig seguir tirant cap al que ja no sabia si era una aventura o una peli de por en la que m’havia fotut. Però al cap d’una estona vaig veure llum, i en res ja era a l’hotel. La silueta m’havia donat l’esperança que alguna cosa deuria d’haver-hi, i així era. Les portes es van obrir i em vaig trobar al davant de dues recepcionistes que em miraven com mirarien el Yeti. Les vaig entendre. L’endemà, a més, tenia per a mi tot sol el Parc Natural dels llacs de Plitvice. La resta no importava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada