Potser llavors serà massa tard.

Aquest matí algú ha atropellat un cadell a Santpedor i s’ha donat a la fuga, l’ha deixat enrere destrossat. Quan hi he arribat hi havia una Local, hem estat amb ell, hem trucat a 6 veterinaris aviam si algú podia venir o el podien rebre, he dut una manta, però quan ha arribat la veterinària ja no es podia fer res. Duia uns minuts agonitzant, mirant-nos tota l’estona, fent de tant en tant uns udols llastimosos. Tothom pot cometre un error, però fugir com un covard i no fer res per intentar arreglar allò que has provocat no té cap excusa. A qui ha fugit sense aturar-se: si llegeixes això vull que sàpigues que és possible que algun dia, potser d’aquí a molts anys, et trobis tu tirat algun matí fred, humit i de boira com avui, malferit abandonat, i que en aquell moment pensis “Què he fet jo per merèixer això?”. I llavors potser recordaràs el dia que vas deixar un gos ferit de mort, destrossat al mig del carrer, un dia fred com avui. I potser llavors pensaràs que no pots demanar a la vida més del que tu hi poses. I potser llavors l’asfalt et semblarà més moll, més dur i més fred que mai. I potser llavors ja serà massa tard.

D'aniversari feliç!

Pel meu aniversari m’agrada regalar (“Lo que doy me lo doy, lo que no doy me lo quito”, JoDidorowsky), així que aquí teniu aquest microconte.

Ferran Cerdans Serra, 03-12-2015

Vaig posar una pizza 4 estacions al tocadiscs i he de dir-vos que no n’hi ha per a tant, amb el Vivaldi!

 Em sap greu haver-lo escrit a corre-cuita, es nota molt en la lletra, però avui tinc el dia especialment saturat. Espero que us agradi, bon dia!

Algunes imatges de Londres

En una setmana a Londres he fet molt poques fotografies comparat amb quan, fa anys, viatjava amb la càmera reflex. He trobat molt a faltar poder disparar amb reflex. La Samsung EX-1, tot i que molt desfassada, és una bona càmera en condicions bones de llum, però quan s’ha d’augmentar el temps d’exposició o bé l’ISO els resultats són mediocres.

Imatge amb molt soroll però la composició m'agrada

Cal·ligrafia a Pop Market, Brixton

Per street photo i per animals com els gats Misty i Moonlight que vivien a la casa, el problema que té és el retard entre que petges el disparador i que pren la imatge.

Amb l'amiga Judit en un bus nocturn

Misty jugant pel menjador de la casa a Brixton

La majoria de fotos, doncs, les he fet amb el mòbil i només les que necessitaven controls manuals amb la compacta, com aquestes dues nocturnes.

El Cutty Sark a Greenwich

Aquesta foto em feia gràcia tenir-la, davant del Cutty Sark

Si les voleu veure totes les imatges he fet un àlbum a picasa: London 2015.

Els llibres ens alimenten

   Hi ha gent que té llibres simulats al menjador -i no viuen a l'Ikea. No sé com deuen respondre la típica pregunta "Els has llegit tots?", però és previsible que canviant de tema. He conegut una noia, per contra, que té una cuina simulada: els armaris i els prestatges són plens de narrativa. On hi hauria les galetes hi ha diccionaris. On hi hauria les espècies hi té llibres de poemes. La pregunta "Cuinem per dinar?" la respon obrint els armaris, els calaixos i el forn, que deixa per la sorpresa final.

Noves sensacions a Londres

A photo posted by Ferran Cerdans Serra (@fcerdans) on Nov 9, 2015 at 1:50am PST

Seguim pels carrers, esquivant gent. Driblar sense pilota. Encara no sé cap on he de mirar en creuar, així que faig el mateix que la British People. Els encanta el paper ratllat: predomini de "ruled notebooks" arreu. Pencil mask, 1972. Als bancs del Tate Modern hi pots seure sense por que estiguin fets de fum, cosa que no es pot assegurar de la resta del museu. També hi ha obres amb les que hem gaudit de valent. Paradoxa #1: Maneres creatives de vendre fum? Pregunto. EgoArt: artistes cartografiant-se el melic.
Més contrastos paradoxals de Londres: souvenirs i parides industrials molt cares i artesania original d'autor a preus catalans, si saps on trobar-la. Greenwich seria la millor opció fins ara. Fotos de nit davant del Cutty Sark.
Un taxi albí. Elephant & Castle, centre comercial que sembla abandonat però no. La cosa més cutre mai vista pels meus dos ulls o per un de sol. Fascinant.
Pressupost per a llibres esgotat en transport, cafès i menjar. Tot i així pagaria pels museus gratuïts que he visitat. Una cosa compensa l'altra. Persones que es posen bé per a un retrat davant les "Portes del paradís", de Lorenzo Ghiberti, sense ni tan sols mirar-se-les. Només importa fer-se  la foto amb un "fons bonic"? El David de Michelangelo (rèplica a V&A) és tan gran com imaginava Goliat.
Habilitat adquirida #1: esquivar turistes als museus. Això inclou, per tant, esquivar-me a mi mateix, tantes vegades el principal destorb. A l'habilitat adquirida #2 la batejo "Triangulació Auditiva": increment de percepció de l'oïda, amb biaix cognitiu per a les ordes de classes escolars, que permet conèixer-ne la ubicació en tot moment dins d'un museu determinat. Si la classe s'acosta perillosament, canviar de sala. Alerta. He de marxar, ja venen!

Primeres sensacions a Londres.

Aquí tot és força fosc, fins i tot hores emblemàtiques com les 5 de la tarda. Els colors dels cotxes són molt anglesos, la majoria amb un toc de negre: granat fosc, siena fosc, terres foscos, verds foscos, blaus foscos i ja posats negre fosc, apa! Un negre que reb poca llum, el color predominant del mobiliari urbà. El vermell dels busos, doncs, destaca molt més que a Catalonia. El cafè és car però millor que a Irlanda, que tampoc és gaire difícil. Em feia por el menjar, però als xiringuitos dels mercats es menja molt bé; ingredients frescos i bona cuina, Brixton Pop for the win! La gent a Brixton em sembla de mirada dura, però amable quan hi parles. Corren molt. A Catalonia em diuen que camino molt ràpid, que si vaig a apagar foc. A London, en canvi, estic en la mitjana: ni lent ni ràpid. M'adelanten per la dreta i per l'esquerra. Em deixo anar pel ritme de la ciutat, escriure apunts i seguir caminant. Entrades subterrànies directes als museus a South Kensington. The London Tube com a glory hole que et duu, a gran velocitat i amb quatre sotragades, a un final feliç. Enjoy!

La paradoxa de l'era dels plagis

Ja he hagut d’eliminat del facebook 4 o 5 persones que van de “poetes” i es dediquen a publicar texts d’altres persones sense citar la font. La major part dels que he detectat agafen texts en castellà o en anglès i els tradueixen (malament), a vegades canviant una mica la frase (l'ordre, una paraula...) per dificultar que els enxampin. Aquestes coincidències poden passar una vegada, potser dues, però quan segueixes algú que publica sistemàticament poemes o aforismes d’altri, copiats i enganxats o bé amb variacions mínimes, em sembla clar que ho fa de manera conscient. No puc entendre que algú publiqui microtexts com si fossin seus. Encara puc entendre menys que, quan als comentaris li diuen “geni”, es limiti a donar les gràcies, sense mencionar l’autor real del text o bé d’on l’ha tret. No li hauria de caure la cara de vergonya?

Arribats a aquest punt, em pregunto si això és una malaltia de l’ego derivada de l’ús de les xarxes socials, o bé són les xarxes que treuen a fora i exposen les malalties d’algunes persones. O una mescla de les dues.

D’altra banda, com pot ser que els seus “fans” no se n’adonin? Estem en l’era de google, amb una simple recerca veurien que els texts que publica el seu ídol són plagis! Es dóna la paradoxa, llavors, que en l’era en la que és més fàcil descobrir un plagi, més plagiadors d’èxit hi ha, amb dotzenes i fins i tot centenars de fans.

A tot això segueixo el meu camí, que prou feina tinc, però em pregunto si no estem anant a la deriva. Aquestes pràctiques, a les persones que estem escrivint contingut propi des de fa dècades, no ens beneficien per a res. I a la literatura en general encara menys. Si us plau, abans de fer-vos fans d’algú, recordeu que google és el vostre amic —si més no en aquest cas.

Nota: en el pos anterior teniu uns quants texts recuperats del twiter i plagiats per un "escriptor" al facebook, que ja he eliminat de les amistats, en el plaç d'una setmana

Arqueologia al tweeter

4 tuits recuperats del tweeter que tenen una cosa en comú. Sabeu quina és?

Yo soy la solución a todos tus poemas.

— Rafs❗️ (@rafots) February 2, 2012

Quien este libre de pasado, que arroje la primera piedra

— Nachito NOT FREE (@nachitofree) August 12, 2011

Si me pierdo en tu mirada es porque no tengo un puto mapa de tu iris. #Poetuit

— Kako Peñaruiz (@Riperuiz) December 10, 2013

Hay cosas que el dinero no puede comprar, para todo lo demás existe el pagar en Afectivo*

— Dew Ang (@iChioAng) May 12, 2011

La resposta és que aquests texts han estat plagiats al facebook per un element durant l'última setmana, tipus que ja he eliminat de la llista de contactes i amb el que són 5 les persones eliminades que van creant una base de seguidors amb plagis de texts aliens.

Propers esdeveniments de Llibres Artesans en un instant

Aquesta entrada és una mica friki (o geek), però fa bastants anys que funciona. Si mai voleu veure en un instant quines són les properes activitats a Llibres Artesans, només heu de cercar al google "events llibres artesans" i us apareixeran en format llistat clicable (segon resultat de la captura).
Màgia? No, microdata! Bona tarda!

Events de Llibres Artesans en llistat a Google