Quan les biblioteques són un XIST!

La tercera proposta que presento de manera crítica a l’infame concurs de logotips de les Biblioteques de Manresa és un doble sentit. He jugat d’una banda amb l’onomatopeia de qui fa soroll per intentar silenciar algú, i de l’altra amb el xist o acudit, generalment dolent, que és allò que sembla la Biblioteca del Casino quan pretenem fer-ne ús i ens frustrem en trobar-nos-la tancada. Afegeixo l'horari perquè és el nucli del gran xist manresà i perquè les persones foranes puguin fer-se una idea del nivell que tenim aquí. En realitat, però, igual que la plaça de les gàbies i altres balafiaments faraònics manresans, d’acudit no en té res -talment aquest logotip.

De Propostes crítiques de debat al concurs de logotip de les Biblioteques de Manresa

I amb aquest tercer logotip, encara en esbós, s’acaba la sèrie presentada a concurs amb la intenció d’obrir un debat que sembla que no consta a l’agenda de la manresanitat benpensant i bensonant, no fos cas que algú ens prengués per persones independents capaces de pensar per si mateixes; és a dir, per ATILA. XIST!

Onomatopeies per demanar silenci en català: XIT!, al Diari de Girona

Onomatopeia a la viquipèdia: ca.wikipedia.org/wiki/Onomatopeia

De la sèrie: La biblioteca del Casino, una trombosi al cor de Catalunya 

La biblioteca del Casino, una trombosi al cor de Catalunya

COM ORGANITZAR UNA BIBLIOTECA PÚBLICA (fragment)
8. El bibliotecari ha de considerar el lector com un enemic, com un gandul (altrament estaria treballant) i com un lladre en potència.
13. Els horaris han de coincidir amb els de treball, discutits prèviament amb els sindicats: tancament absolut els dissabtes, els diumenges, al vespre i a les hores de menjar ../.. L’enemic més gran de la biblioteca és la persona que treballa i estudia alhora. El millor amic és el rendista jubilat que no té cap necessitat d’acudir a la biblioteca perquè ja en té una a casa.
18. L’ideal seria que l’usuari no pogués entrar a la biblioteca.

Umberto Eco, “El segon diari mínim”, Destino, Barcelona, 1994

Pel que sembla els responsables del Casino han seguit algunes de les recomanacions de l’Umberto Eco. El problema és que aquestes normes formaven part d’un escrit satíric i no calia, no era imprescindible, agafar-se-les al peu de la lletra. Si es tractava d’això, podem dir que els responsables en qüestió s’han esmerçat en fer la biblioteca inaccessible però que haurien de millorar un pèl per fer-la del tot impenetrable -extrem que podem anomenar ”la solució final”.

Si ens fixem en l’horari, per exemple, encara resten alguns dies on la plebs té accés a la biblioteca; tal i com diu l’Umberto, però, “Els horaris han de coincidir amb els de treball”, i això no es dóna exactament -encara. A a les tardes l’horari s’allarga massa (fins a les 9!) i els llibres queden exposats en excés al populatxo.

En canvi, són genials les dues hores i mitja de tancament els migdies, que impedeixen que el lumpen pugui apoderar-se del recinte aprofitant una menor concurrència. Aquí podem dir que han aplicat correctament la recomanació “L’enemic més gran de la biblioteca és la persona que treballa i estudia alhora.”

De la mateixa manera, tancar absurdament els dilluns al matí és un cop d’autoritat, una manera de demostrar qui mana i de posar tots els visitants en fila índia a la tarda. El consell “El bibliotecari ha de considerar el lector com un enemic” no podia estar més ben aplicat.

Per desgràcia, aquesta biblioteca només pren el relleu de la Biblioteca Popular Sarret i Arbós i la Biblioteca Pública de “La Caixa”. Aprofitant l’avinentesa, podrien haver acabat també amb les de tots els instituts, escoles i parvularis, per tal d’evitar l’accés no responsable als textos sagrats de la literatura universal.

En fi, la meva recomanació professional, si hem de continuar interpretant els consells de l’Umberto al peu de la lletra, és la següent: tapiar portes i finestres. Només així podrem estar segur de complir amb la norma més important de totes i el nucli essencial dels manaments de la gestió de biblioteques: “L’ideal seria que l’usuari no pogués entrar a la biblioteca.”Amén.

Adaptació en motiu del concurs de logotips de les Biblioteques de Manresa de l'article amb el mateix títol que vaig publicar al fanzine personal L'iconoplasta l'abril del 2002. 

Més sobre la sèrie/campanya: Quan les biblioteques són un XIST!

Es pot hackejar un concurs de logotips?

1r comunicat: És possible hackejar un premi i emprar-lo com a plataforma de denuncia? Avui al matí he pensat en algunes idees pel Concurs de Logotips de les Biblioteques de Manresa i els traços m’han dut a resultats cada cop més crítics. Aquests dos esbossos expressen allò que sento ara mateix de manera visual: les bases del concurs són degradants i els horaris de les biblioteques no són propis d’una ciutat de 75.000 habitants.


Aquest és el primer esbós de logotip crític que m'ha sortit. Com a usuari es la imatge que més s'escau al concepte Biblioteques de Manresa. És senzill i directe i funciona tant en color com en BN... no sé què més es pot demanar.

De Concurs logotip Biblioteques de Manresa

Aquest és un altre esbós més elegant i amb una imatge més seriosa. La idea és que el cartellet NO MOLESTAR sembla també un llibre recolzat en un prestatge.

Aviat hi haurà més comunicats; he de recuperar un article al respecte que vaig escriure fa uns anys al fanzine l'Iconoplasta on explico millor els motius de la meva indignació. De moment tinc clar que presentaré les versions definitives al concurs amb la intenció d’obrir un debat. Penseu que els mostraran si hi ha una exposició dels treballs? Què opineu, de tot plegat?

relacionat, per seguir llegint: La biblioteca del Casino, una trombosi al cor de Catalunya 

una tàctica secreta

Avui em sento com el Cid Campeador, que segons diu la llegenda va guanyar una batalla un cop mort: a vegades l’única manera que t’escoltin en una organització és abandonar-la. Així poden acceptar les teves propostes sense que l'orgull (malentès) resulti ferit. Al capdavall t’hauran donat la raó, no amb paraules però si amb fets, i hauràs vist les teves idees fetes realitat. Això és el què compta. Salut!

TORPEDES A PUNT!

Què passa a Manresa? MISTERI RESOLT

Quan vaig anar a viure a Manresa una de les meves obsessions era intentar explicar els fenòmens que succeeixen en aquesta ciutat. Després d’anys de divagacions vaig arribar a la primera de les meves teories: els que vivim a Manresa estem pagant alguna cosa que vam fer en altres vides (més monstruosa quants més anys haguem de viure-hi). Aquesta teoria ha estat força ben rebuda, però no explica tot allò que succeeix aquí.
Així, després de 12 anys de conversacions amb persones nadiues, espiritistes, transmutadores de matèria i energia, estudioses, geòlogues, etc. i de recollida de dades experimentals, anàlisis, documentació i estudis empírics he arribat a la meva conclusió definitiva.

De Manresa, la força fosca que contraposa Montserrat

La segona teoria, que ja compta amb dotzenes d’adeptes, és que Manresa és el Yang de Montserrat, el que vindria a dir que és la cara fosca que contraposa tota font de llum. Així que, si mai t’has preguntat què passa amb Manresa, aquí tens la resposta. Aquesta imatge és una exposició visual de les conclusions del meu treball tan incansable com definitiu: jo ja he pagat per les meves malifetes i me’n vaig a viure a Santpedor.
XD
Ens anem veient, això si.
Salut!

Tot allò que us pot agradar de Llibres Artesans

Aviam què us sembla aquesta manera de donar a conèixer els llibres i projectes propis i facilitar a la vegada la seva difusió.

Les dues preguntes que em fan més sovint són, de més a menys freqüència: “Què menges per tenir tantes idees?” i “Quantes pàgines tens al facebook?”. La resposta a la primera pregunta és Spaghetti aglio e olio i la resposta a la segona pregunta és la secció /m'agraden, que vaig muntar ahir a la web Llibres Artesans.



Aquí aniré afegint tot el que us pot "agradar" en el sentit del facebook/google del terme. Encara que no ho sembli, falten força pàgines (llibres). I si, és un experiment i qualsevol feedback serà molt apreciat ;-)

L'art d'amargar-se la vida

Si he de triar entre dolç i salat, em quedo amb el salat, però el sabor que més m’agrada de la vida és l’amarg -si parlem de menjar, és clar. Això sempre desperta curiositat i comentaris; algú em va dir que l’amargant marca els aliments més saludables, altres em demanen d'on trec aquesta amargor que tant m'agrada. Bé doncs per satisfer la curiositat al·liena i la pròpia he fet una llista amb les meves fonts d’amargants de la vida.

• Cafè -que prenc sol, sense sucre.
• Pell de les anous i altres fruits secs, com les ametlles, etc.
• Cervesa artesana amb llúpol. Les de baixa graduació, que són les que prenc, solen ser especialment amargants perquè duen molt llúpol. La meva recomanació personal és la Guineu Riner.
• Llevadura de cervesa
• Tàperes, les poncelles de la taperera.
• Taronjes amargues, amb les que es fa una confitura deliciosa.
• Llimona -la llimona és àcida o amargant? El fruit i el suc són molt àcids, però també amargants, oi? La pell blanca és amargant; a Sicília vaig provar unes llimones grans autòctones amb molta pell blanca al mig de la qual hi ha el cor de llimona, boníssimes!
• Aranjes, tant el fruit com la pell, quin plaer!
• Ruca, imprescindible per addictes a la pasta com jo.
• Olives, especialment les morades partides i altres varietats.
• Escarola, endívia...
• Quinina de la tònica (per això m’agrada)
• Xocolata bitter ;-)
• Wasabi, que a més de picant i amargant t'obre les vies respiratòries "en canal".
• Tamari; salses de soja fermentades en general.
• ...

Aviam si m’ajudeu a ampliar-la, que segurament en desconec que m’agradarien.

Bon dia amargant! ;-)

Un sol d'injustícia

A hores d’ara encara no he entès l’expressió “un sol de justícia”; a mi sempre em surt “un sol d’injustícia”, que em sembla que s’ajusta més a la (meva) realitat :P