El Gran Artista Plàstic

Disposem el Gran Artista Plàstic dins d’un pis acabat d’enguixar. La missió del Gran Poeta Urbà és decorar les parets. El tema és lliure.

Necessita un ambient favorable i gens de soroll. També els pots ben arrenglerats, els pinzells ordenats pel seu gruix i paper de diari.

L’encàrrec l’hi hem deixat clar: la família vol una obra d’art contemporani per cadascuna de les habitacions. Totes al mateix nivell artístic, perquè cap dels seus membres pugui sentir-se menyspreat o afavorit. Això sí, la més transcendent ha de ser la del menjador, on es realitza la repartició del cos de Crist o safata de canelons.
llegir més...

Decideix, doncs, començar per allí, pel més difícil. L’art abstracte necessita gran valentia i decisió; on no hi ha dubtes no pot haver-hi entrebancs. Només els Artistes aconsegueixen aquest estat de catarsi amb la seva pròpia obra abans i tot de començar-la.

Llavors, tot just obrir un dels pots, s’empastifa una mà. Intenta fer un pas fins als papers de diari per eixugar-se, però s’està aixafant un cordill de la sabata. Per no caure dins d'ell mateix, reflectit a la pintura, es recolza a la paret, i empremta a la tela de totxana la seva mà vermella, lluent sobre el blanc que llavors sembla apagat.

El fem dubtar una mica sobre el significat espiritual de l’incident, i de seguida s’aboca a intentar expressar les seves emocions amb aquest nou llenguatge pictòric.

Quan, més tard, arriben part dels amfitrions (el pare amb la filla que du del col·legi), el Pintor Universal s’embolica amb una tovallola, nu al sofà, amb una gràcia divina. Fins i tot els pèls de les cuixes, caragolats i incendiats de coloraines, expressen sentiments de qualitat superior. Les parets del menjador estan plenes de mans de colors, les del lavabo de culs, al rebedor són melics en negatiu i ha empastifat tots els miralls del pis amb calcs del seu nas.

En silenci, el pare intenta assumir l’impacte de la seva obra. El Gran Poeta Plàstic és cada cop més gran, encara que tremoli.

Però la filla, que deu tenir nou anys, en arribar al menjador no pot estar-se’n:

-Això s’ho ha copiat de la classe de dibuix, l’Elena va fer el mateix al mural del passadís!

Sembla que l’obra mestra del menjador li recorda alguna cosa.

-No siguis pocavergonya, nena, digues-li a aquest senyor que no ho volies dir!

Però per comptes d’això, la noia agafa empenta i li fot una puntada a l’espinada amb les seves sabates cuirassades. El Gran Artista Plàstic, desequilibrat, trepitja aquest cop una tapa que descansa panxa amunt, i a peu coix il·lustra el terra de la sala amb petjades grogues.

Admirat davant d’aquesta genialitat espontània, el pare agafa la noia en braços perquè no destorbi tan frenètica activitat creativa, però no pot evitar que continuï traient-li la llengua, al Gran Artista Plàstic, tot fent-li pam i pipa.


Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001