Aparaula'm : Andròmina

Andròmina és la paraula que apadrino en aquest bloc en motiu dels actes de commemoració del centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, seguint la crida d'en Víctor Pàmies.
Andròmina és una paraula que sempre m’ha agradat per la seva sonoritat i perquè em sembla una expressió fresca, expressiva, alegre i en certa manera divertida i fins i tot surrealista.
En la seva primera accepció, la que emprem habitualment, és un moble, estri, etc. atrotinat i que ja no ens serveix; un objecte inútil, vaja. Però per molt que les andròmines siguin tractades com a trastos, sempre poden tenir altres usos: un últim viatge a la planta de reciclatge, reconversió en altres mobles, restauració, convertir-se en objecte artístic i, com no, convertir-se en un bòlit i allargar la seva vida de trasto de manera apassionant. Si jo fos un llit m’agradaria acabar la meva carrera baixant a tota velocitat per trams tancats de carreteres comarcals! Per tant queda clar que això d’inútils deu ser relatiu a l’ús pel que van ser concebudes.
Existeix també una segona accepció, que segons el diccionari del IEC s’empra en plural i es refereix a les males arts d’una persona: “un vell carregat d’andròmines”.
Aquesta accepció ens lliga amb l’origen etimològic de la paraula, que segons en Coromines vindria del mite d’Andròmeda, protagonista d’una història tan fantàstica que es va prendre com a paradigma de la idea de “faula, mentida, embolic”. Aquest significat d’andròmina, referent a una persona que menteix, cerca excuses i ho embolica tot per tapar les seves malvestats, el compartim amb el portuguès i també amb el castellà.
Però mentre a València s’ha mantingut aquest sentit de la paraula (“embull, qüestió intrincada”), a Catalunya se li donà a partir del s. XIX el significat de “trastos inútils”. Aquest és el que preval avui en dia al nostre país, exceptuant potser l’accepció molt local del Garraf-Sitges on encara s’usa amb el significat de “persona menyspreable”.