 | mai havia estat tant a prop d’una ovella. Rera un filat, sobre el camí de carro per on passejava aquell matí, l’havia mirat fixament, deixant de pasturar. Des d’allí dalt, aquell rostre intimidador li feu abaixar el cap dos o tres cops. La curiositat l’havia obligat a tornar a guaitar, en inferioritat de perspectiva, allò que l’aterria. |
Recordant-ho, va fer unes passes silencioses per la sala. Els altaveus trontollaven, i no li calia, però de la mateixa manera que mai duia res cridaner, ni parlava gaire alt, sempre havia caminat sense fer soroll.
Va asseure’s al seu racó de barra, un refugi des d’on tothom que entrava li donava l’espatlla, i que li permetia controlar bona part de la pista de ball.
Era d’hora, la gent tot just començava a arribar en grups petits. Després n’entrarien de més grans, provinents de sopars de classes, celebracions, o d’altres bars on es formaven abans de sortir.
Amb el tiquet d’entrada va demanar un “Malibú” amb pinya. Mentre esperava, li va semblar veure un cap d’ovella en una ampolla de licor, i per un moment deixà de respirar. En enfocar millor, però, a l’etiqueta i va aparèixer un mariner amb barba. Va desinflar els pulmons, descansant sobre el taulell.
El cambrer va dur-li el cubata i s’hi agafà àvidament. Es preguntava com podia un herbívor aconseguir una cara tant maligna.
Llavors, al segon glop, tot mastegant un glaçó, va sentir uns crits just al seu darrera i es va girar. Un marroquí assenyalava, amb l’índex rígid, al guarda de seguretat de l’entrada. Amb les seves sabates noves, un polo verd i uns texans, preparat per una bona nit donant un vol, havia topat amb un dret d’admissió reservat.
El guarda es prenia els seus insults amb conya irònica i prepotència, fins que el magrebí, humiliat, va decidir enviar-li un puny a la cara. Llavors el goril·la va estavellar-lo contra el terra d’una empenta i el va immobilitzar. El Panxa va pensar en aixecar-se, però fou incapaç de moure’s per ajudar a aquell moro sense possibilitats.
De seguida van desembarcar els nacionals, que havien estat avisats feia estona, i entre protestes, provinents de la creixent cua, se’l van endur.
No tenia els papers en regla, i el propietari del local, que amb tot l’enrenou havia sorgit del despatx, va intentar esgrimir aquest fet com a prova a posteriori de la correcta actuació del servei de seguretat.
Algú li va demanar explicacions sobre el què havia passat, respecte a quins criteris utilitzaven per aplicar el dret d’admissió. Però a tot això, tornà a les profunditats cavernícoles, deixant al segurata fent la seva feina.
El Panxa es va girar de nou, rodolant el tamboret, i s’imaginà fent-li unes claus. Sense adonar-se’n, movia els braços a cada cop de puny, i colpejava amb el peu dret, a cada patada, les rajoles de la barra. Al final, tothom el felicitava, alguns el convidaven i ell acceptava orgullós, i arrogant.
Somreia cap a ningú quan va baixar. Llavors feu un glop per a dissimular una ullada al seu voltant, per si l’havien vist recreant-se, i intentà no fer soroll al deixar el got a la barra.
Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor publicada al Gara el 17 d'Abril del 2000.
1 comentari:
Què t'he de dir? Com la vida mateixa, mal llamp de rellamp...
Publica un comentari a l'entrada