L'avi ja feia temps que desvariejava. No és que anés de mal en pitjor, com se sol dir, més aviat la seva trajectòria, pel que fa a la salut, era una línia recta submergida en el fons de la vida.
Finalment, però, la nostra incòmoda espera va ser recompensada: va morir sense patir-hi gaire, i ni tant sols feu l'esforç d'oferir a la humanitat una gran frase a la que agafar-se.
El seu testament fou llargament plorat, tant com havia sigut temut: no ens va deixar res, almenys legalment. Quedava però una única i anhelada esperança: el cofre del tresor.
Últimament ens havia parlat sovint, des de la capçalera de la taula, del petit cofre que guardava sota el llit, en el que hi havia amagat tot el que de valor havia gaudit en vida.
I feu bastant soroll en obrir-se, molt més del que va fer després, quan ens va oferir un simple plànol de les terres que envoltaven el mas. Sense cap indicació, a més, d'on podia ser el tresor que somniàvem.
Allí havia nascut i allí havia mort. Aquelles terres eren escenari, i testimoni, de la seva vida, un tresor irrecuperable ara ja que per a nosaltres no valien res.
Ni tant sols emparant-nos en la nostra estultícia vàrem aconseguir treure'ns de sobre aquella sensació de vergonya incontinguda.
Ferran Cerdans Serra
Salou, 1995
Conte inèdit
6 comentaris:
Els tresors són tan relatius com el temps...
Bon relat :)
gràcies elur!! per cert, vaig viure uns anys a euskadi i m'ha sorprès el teu nick, elur en euskera significa neu, és casualitat? és el nom del gat o gata? ;-)
M'ha agradat molt, Ferran. Precisament per que el meu avi no ens va poder deixar res de res, i cada un de nosaltres va escollir del seu armari aquelles coses que li durien un record per sempre, i així ma germà te el bastó i jo la gorra.
El tgresor moltes vegades es el legat que algu ha deixat dins teu.
:) no és casualitat, és perquè em dic Neus, bé a mi em sembla d'una lògica aplastant, als altres ja no ho sé.
El gat es diu Pèsol, i aquí ja no tinc lògica que valgui... jeje.
Preciós, preciós, preciós...els tresors són on menys els esperes, sovint amb un somriure n'hi ha prou.
és cert, el que donariem a vegades per un somriure...
Publica un comentari a l'entrada