diumenge, 14 d’octubre de 2007

la cridòria aïllant

Durant un temps vaig trobar-me que, només disposant dels dissabtes a la tarda per a escriure, mai podia assolir el silenci suficient com per a a aconseguir concentrar-m'hi. Tampoc escrivia gaire estona, una o dues hores com a màxim, però ho necessitava per a treure'm de sobre la sensació de no haver fet res productiu en tota la setmana (sensació derivada d'haver estat tota la setmana treballant). Poc després de dinar, però, del menjador m'arribaven tot de crits, cançons i xerrameca, que la porta de la meva habitació, que hi donava directament, no esmorteïa per a res.
Així, en principi, m'era impossible concentrar-me, però tant ràpida com sorprenentment, el fet és que vaig anar-m'hi acostumant. Fins al punt de que, no recordo en quin moment exacte, vaig començar a deixar la porta entreoberta. D'aquesta manera, podia escoltar els comentaris de les col·legues amb les que compartia pis, i, al mateix temps que escrivia, em feia un tip de riure. Més endavant, de tant en tant m'aixecava, i feia un tast de la selecció de vins de la setmana. I, cap al final, ja no podia escriure sense aixecar-me a girar la cinta que s'havia acabat, si elles tardaven un xic a fer-ho.
Però si escric això en passat és perquè, de fa molts anys, no visc en aquell pis. Els dissabtes són, en l'actualitat, tranquils, assolellats i amb vistes a Montserrat (hi ha una petita escletxa, entre tots els edificis del davant, que em permet veure'n un tros de cresta). I molt silenciosos. Massa, per a que un es concentri. Deixar el televisor encès és un succedani que pot funcionar a vegades, però els diàlegs de les pel·lícules, i els guions dels programes actuals, només podrien provocar un abort literari. La música tampoc és una opció vàlida ja que si no m'agrada no la suporto, i si m'agrada m'emociono, em deixo anar i m'oblido d'escriure.
Així que, degut a la meva addicció al soroll de fons, al xivarri i als crits eixordadors, no tinc més remei que agafar, cada dissabte, quatre folis i dirigir-me, com de nen amb un llapis nou, cap a la biblioteca pública.
Allí hi trovo, feliçment, l'ambient sorollós i distractiu que necessito per a aïllar-me.
Publica un comentari a l'entrada