Castelltallat'98 (relat breu)

el Pep aixecà la balda enfurismat i va creuar d’un bot la portalada, abaixant el canó de l’escopeta per no topar amb la llinda. El portal espetegà al seu darrera.

Els gossos, que no solien fiar-se de la trampa que representava la porta, ja havien sortit pel forat del rec. Algú l’havia despertat fent trompos a l’era, i s’encaminava cap allí voltejant el cobert, que li impedia encara veure el vehicle. El sentia giravoltar, derrapant sobre la cendra, i els seus peus no donaven a l’abast intentant seguir el ritme del cor alterat. Estava molt neguitós. Aquella nit havia tardat hores en agafar el son, tot i que acabà el dia baldat de lluitar contra el foc.
llegir més...

A les dues del migdia havien aconseguit aturar-lo, uns quilòmetres al sud. Però sense cap núvol, i amb una càlida brisa, era imprescindible per a un dels camions de bombers quedar-se de guàrdia, per sufocar a l’acte els rebrots. El vent, inevitablement, escamparia algunes brases sobre el bosc ressec i calent, que s’inflamaria com si fos xop de benzina.

Calia estar-hi al damunt, però per unes hores hi hagué esperança, i les cendres semblaven destinades a apilar-se i reposar al terra. El foc, amansat, a extingir-se lentament.

Llavors arribaren ordres de Barcelona, i el camió cisterna se n’anà junt amb l’equip de bombers, termos, entrepans i mànegues. La consigna era el replegament. No era desitjable una presència tant evident de bombers, fora de les casernes, si es volia donar una imatge de control de la situació.

Quan el foc reviscolà, els roncs del camió encara devien ressonar per algun lloc de la vall. El Pep el va veure aparèixer per la carena, indignat, i tot fou temps d’encarar la cisterna del tractor, connectar la mànega i esperar-lo. Donava tot lo altre per perdut, però intentaria salvar la casa pel flanc.

Les flames arribaren, crepitants i esfereïdores, li passaren per sobre i se’n van anar, deixant enrera un rastre sutjós, l’olor desesperant de la destrucció. Encara que per un moment pensà que hauria de sortir corrents, havia salvat la casa, impedint que el foc calés a la teulada o als balcons.
Mitja hora després, el front havia entrat en una altra vall. Ocupava ja tot l’horitzó.

Llavors es va treure el drap humit amb el que s’havia cobert la cara. Era al vell mig d’una circumferència negra de cendra, carbonosa, muda. Havien aparegut masies llunyanes, que mai s’havien albirat des d’allí, rodejades de troncs carbonitzats.
Va passar el vespre al balcó, en un estat hipnòtic. A la nit encara era a la cadira, escoltant la ràdio. El negre, a aquelles hores, semblava natural. El paisatge era com el de la nit abans.

Segons la versió oficial, l’únic responsable de l’incendi que havia arrasat l’interior de Catalunya era un piròman. En aquell moment aparegueren els llums de dos cotxes patrulla, donant voltes amunt i avall pels turons. Així que intentaven redoblar la imatge d’eficàcia governativa patrullant els boscos despullats, de nit, deu hores després de que haguessin passat les flames, que d’altra banda provenien inicialment d’altres contrades. Buscaven piròmans entre el socarrim i les pedres encara calentes.

El Pep, que ho havia perdut gairebé tot, no estava, doncs, per romanços aquell matí. Trepitjava el terra i les pedres volaven esperitades. Els gossos corrien al seu davant, bordant, i gairebé toparen amb el vehicle, que frenà en sec i s’arrossegà uns metres fins a alliberar-se de la inèrcia.
Llavors abaixà l’arma, tot i que l’havia carregat amb cartutxos de sal.

Dos Mossos d’esquadra, que tornaven a la caserna després de l’heroica recerca nocturna, el miraven esglaiats. No s’atreviren a abaixar el vidre.

Encolerit, el Pep els llançà tots els insults que havia après al llarg de la seva vida, encadenats un darrere l’altre. I quant els acabà va tornar a començar per l’inici.

El cotxe se n’anava surant, silenciós com un pontó dins d’un estany de mercuri.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001