diumenge, 29 de març de 2009

no hi ha manera (relat breu)

Dins d’aquell hipermercat m’oferien de tot, però jo tant sols havia entrat a per les ofertes de la quinzena, que per sort coincidien amb la meva dieta diària: espaguetis, tomàquet triturat i llegums cuites. De passada, això sí, sostreuria uns puntafines de qualitat, massa cars pel meu sou de gresca justa.

M’he dirigit directament a la secció de material escolar, on m’he embutxacat sis jocs de tres retoladors cadascun, dos d’ells de negres, altres dos de verds i dos més de blaus. M’havia cosit un jersei, tot i la calor, al niki que duia a sota, confeccionant així una bossa de marsupial on abrigar la meva recol·lecta.
llegir més...

Més endavant, a la secció de conserves, he agafat dues trufes en pot de vidre i me les he guardat a l’entrecuix. Deixen les coses als prestatges perquè les agafis, oi?
Però de seguida he notat que em posava vermell, i he començat a tremolar. Mai havia estat capaç de comprar allí sense endur-me'n res, per tindre la consciència tranquil·la, però allò m’ha semblat massa. Així que he agafat un joc de retoladors negres i els he tornat al seu lloc.

Ben mirat, tant feia els que dugués a sobre si m’havien d’enxampar, i si no m’agafaven bé valia la pena endur-se'ls tots, però no he gosat intentar recuperar-los altre cop: els passadissos s’omplien ràpidament després de la sobretaula del dinar.

Tothom anava en màniga curta, i el meu gruixut jersei, indispensable per ocultar el carregament, em provocava una suor segurament sospitosa. Nerviós com estava, a més, anava buscant mirades de retret, que haurien indicat el meu descobert, entre gent que si no fos per això ni s’hagués fixat en mi. De fet, gairebé tothom qui era a la secció em mirava d’una manera estranya quan l’he abandonada. Cada cop tenia més clar que algú em devia haver vist, i per un moment em semblava dur a sobre un cartell ben gros on hi ficava “LLADRE”.

Així que, per alleugerir una mica la sensació de maldat que m’ha agafat, he adquirit un joc de tres mocadors llisos que no necessitava.

Ja una mica millor, més endavant he llançat al carro una rajola gran de xocolata amb ametlles i una bossa de caramels assortits, per compensar el meu acte de repartició de la riquesa. Però la tremolor, encara que atenuada, continuava quan he agafat els deu paquets de quilo d’espaguetis, els pots de tomàquet i els llegums que havia entrat a comprar.

Finalment m’he dirigit a la cua més curta en temps d’espera, després de contrastar tant el nombre com el contingut de cadascun dels seus carros, així com les habilitats de la caixera corresponent.

Suava. La caixera duia la brusa oberta. Davant meu, una parella en pantalons curts s’ha girat misteriosament, desgirat quan els he tornat la mirada.

A més dels articles que he esmentat abans, al meu carro s’hi amuntegaven llavors un lot de mà, un joc de tornavisos, un pot de crema d’avellanes, un pastís de nata, tres parells de mitjons i diferents tipus de sopa concentrada.

En arribar-me el torn la suor ha accelerat.
Tres dones m’observaven, descaradament, des de la secció de fruites que tenia just al darrera. La caixera, al saludar-me, m’ha engegat una mirada que quasi em fa a miques.
Un cop passat tot pel lector de barres, li he entregat el meu bitllet de 5.000. L’havia agafat amb la intenció d’aconseguir canvi, però m’he n’ha tornat unes engrunes llastimoses, amb un somriure que semblava sarcàstic.

A l’atansar-m’hi per recollir-les, a més, les dues trufes que duia camuflades han repicat contra la taula. La caixera s’ha dirigit a l’intèrfon i a petjat un botó, mentre jo acabava d’embotir-ho tot a les bosses com podia i em dirigia a la sortida amb celeritat.
Un segurata venia directe cap a mi, encara que a poc a poc, amb un altre mig somriure maliciós. He apretat fort el pas i el mànec per intentar fugir, però just a l’altura de la porta ha girat cua i ha continuat passejant.

Tot i així, he arribat a casa precipitadament. Tenia la sensació de que algú m’estava seguint, de que m’observaven des de tot arreu.

I ha estat llavors, al lavabo, en anar a netejar-me la suor acumulada, quan he descobert un paio estupefacte amb una pinça d’estendre roba al cabell, de les de plàstic i a més vermella.

Me l’havia deixat posada, com altres vegades, mentre feia el pallasso estenent la roba, i ja no la notava quan havia sortit de compres.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat a la revista “Ostiela!” n.20, l'hivern del 2000, traduït per en Jon Arano com a “Ez dira moduak”

Publica un comentari a l'entrada