l'última retransmissió - relat breu

La primera carta me la va tornar estripada, dintre d’un sobre, sense res més a l’interior. La segona em va arribar cremada, igualment com a única resposta. He rebut la tercera sense obrir i ho he deixat córrer. En part em sap greu, però és millor així. L’últim cop que el Chusqui va vindre a casa, ara farà tres mesos, ja no anàvem gaire bé. Va entrar sense saludar, fumant, i de seguida va anar a lo seu, tot just m’havia assentat altre cop per acabar d’esmorzar.

llegir més...

Es que ets un passiu, ets més tranquil que una alzina surera, tio.

Mentre parlava, vaig fer un cercle dins de l’última llesca amb la melmelada de maduixa, adornant la seva frase. Després vaig omplir les vores, el que quedava de pa, amb la de préssec, i vaig contestar abans de la queixalada,

- Seré molt tranquil, però no passiu.

- Però si ets un encantat, tens orxata a les venes!

Vaig empassar-me la mossegada amb parsimònia. Un parell més com aquella i hauria enllestit.

- Ja. Sóc culpable de passivitat perquè, quan no curro, llegeixo, cuino o toco la guitarra, però no vaig al gimnàs ni em passo el dia mirant la tele com tu, oi?

- Veus? Això és el què et deia ahir: no respectes les opinions dels altres. Ser tranquil no és ser passiu, per mi és més actiu preparar un nou article pel fanzin, per exemple, que agafar el carro i anar donant voltes pel poble.

- És que em poses histèric, histèric! No acceptes la meva opinió, no vols reconèixer que ets un passiu!

- Dóna’m algun argument, vinga.

- És el que jo penso. – Em va dir, assenyalant-se a ell mateix com si aquell fos l’argument definitiu.

- O sigui, que el què tu penses és veritat, només perquè tu ho pensis, i per respectar la teva opinió tinc d’estar d’acord amb tu: és això, oi?

Va estirar-se dels cabells amb les dues mans, intentant expressar la paciència que li feia falta per aguantar-me. Després va encendre’s una cigarreta amb la que havia entrat fumant-se, abans de masegar aquesta al cendrer.

Vaig començar a recollir la taula, impacient.

- Recull la taula, que després et farà mandra. – Va ordenar-me.

- M’obligues?

Preguntant-me quin mèrit voldria atribuir-se, al manar-me que fes el què jo ja estava fent, em vaig endur el plat i els dos pots cap a la cuina.

A la nevera hi quedaven dos iogurts. Els vaig obrir tal com venien, enganxats entre ells, i en un vaig tirar-hi sucre. Mentre el barrejava, recolzat a la pica, i fins que vaig tornar al menjador, va estar parlant.

Vaig seure al sofà a pols. En vaig agafar d’ensucrat amb la cullera i la vaig acabar d’omplir de l’altre. L’àcid semblava més fred en contrast amb el dolç pastós.

- Barreja els dos iogurts, queda molt bo.

- Això estic fent.

Vaig acabar ràpidament amb els dos, mentre ell fumava, mirant fixament cap a algun lloc. Vaig anar a llençar-los a les escombraries, i tot just acabava d’asseure’m quan van trucar a la porta.

Tan bon punt em vaig aixecar, recolzant-me a la tauleta, em va sortir amb “S’ha d’anar a obrir, han trucat”.

- Estàs retransmetent alguna cosa? No sé, a lo millor treballes a la ràdio.

Era la llogatera, que volia saber si pagaria el mes l’endemà o més tard.

- Demà mateix, ja tindré els diners.

- Si no em trobes, ho deixes a la bústia.

- Ja aniré trucant, millor; no?

- D’acord, doncs, que vagi bé.

- Vinga.

Al tornar pel passadís ja el sentia de nou. Continuava salivejant, buscant, entre el que havia dit, les millors frases per repetir-les i mantenir l’absurd. Fins que es va adonar de que no l’escoltava.

- Et passa alguna cosa?

- Em passes tu.

- Bueno, això ja és massa, no he vingut aquí a aguantar-te.

Va aixafar un nou cigarret que acabava de començar al cendrer. Se n’anava.

- Te’n vas. – Vaig dir-li.

Em va mirar bastant malament.

Quan ja era fora, al replà, va sonar el telèfon. Vaig tancar la porta ràpidament per anar a agafar-lo, però abans del segon “ring” encara em va arribar: “Agafa el telèfon, estan trucant!”.


Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor ("la última retransmisión") publicada al diari Gara el 19 d'Abril del 2000