De la vida és un poema |
Quan surto de casa per unes hores, de nit, sempre deixo un parell de fanalets encesos per a que la meva gossa no se senti tan fosca ni tan sola, com una senyal de que me'n vaig però que tornaré. Un dóna una llum groga, l'altre vermellosa i projecta estrelles al sostre. Ahir, quan ja era a la porta de sortida, vaig adonar-me que em deixava alguna cosa i vaig tornar a entrar al menjador. En obrir la llum, vaig trobar-me l'alai ajupida al terra observant fixament el fanalet vermell, espaordida.
Malgrat que intento compensar-ho, la mania de pensar que el que és bo per a nosaltres és bo pels demès la devem tenir molt arrelada culturalment.
6 comentaris:
ais... això deu ser per les formes que dibuixen al sostre...
tenir animals de companyia, que més que animals són companys, et fa aprendre un munt de coses i et fa canviar molts punts de vista.
:)
i tant! cada dia aprenc moltes coses d'ella, les coses senzilles i importants de la vida; el pèsol deu ser també un bon company, i a la foto també està mirant amunt, també tens fanalets o és que l'hi ensenyaves una anxova? ;-)
no hem d'oblidar mai que malgrat el corrent d'afecte les bèsties no són com nosaltres. De tota manera, a mi, els llums vermellosos em posen força neguitosa.
efectivament, aqui hi havia dues vessants interpretatives; a voltes ens oblidem de que són animalons diferents a nosaltres, però m'ha semblat més important destacar la part humana de l'assumpte: que solem veure-ho tot a través dels nostres ulls; a mi els llums vermells m'encanten, em donen molta seguretat, i per això en primera instància podria pensar que als altres també els agraden, el que seria un conflicte segur si visqués amb tu! ;-)
gràcies pels comentaris!
Pobreta, ...vols dir que no hauria preferit sortir amb tu? Deixar-la amb un llum vermell potser li provoca malsons!
Petonassos!
doblement erroni en el cas dels animals supose... error antropocèntric, i difícil de deslliurar-se'n.
Publica un comentari a l'entrada