dilluns, 22 de juny de 2009

si quan érem junts

si quan era amb tu, quan érem junts, dos i un a la vegada, tots els problemes em semblaven irrisoris, i qualsevol proposta era factible, per molt que no fos fàcil, llavors perquè ara, que segueixo sent jo mateix, la mateixa persona, se'm presenta tot tant difícil i feixuc, a més de complicat?

El fet de tenir-te al costat m'aportava aquesta energia i vitalitat addicionals, aquesta seguretat de que tot aniria bé, res malament doncs.

Ara miro a banda i banda i no hi ets. Abans hi eres i ara no, però jo continuo sent jo. Tinc els mateixos coneixements (o més si tenim en compte el que vaig aprendre amb tu, el que vàrem aprendre junts...), les mateixes aptituds (o més, gràcies a l'experiència que vàrem viure plegats, abans, durant i després de la nostra relació, que mai ha acabat sinó que tan sols s'ha transformat...), les mateixes ganes de continuar endavant (o més, per a deixar el passat enrere més ràpidament)... Tampoc hauria de ser tan gran la diferència...

Però, llavors... perquè tot em sembla, ara, tan difícil?

"... experimentáis el estado de total apertura perceptiva, pero no entendéis que este placer se origina en vuestro interior y pensáis que depende de la persona que amáis (que en cambio no es la causa de la sensación, sinó el elemento desencadenante)". Jacopo Fo, "Cerebros Verdes Fritos"
Publica un comentari a l'entrada