si quan era amb tu, quan érem junts, dos i un a la vegada, tots els problemes em semblaven irrisoris, i qualsevol proposta era factible, per molt que no fos fàcil, llavors perquè ara, que segueixo sent jo mateix, la mateixa persona, se'm presenta tot tant difícil i feixuc, a més de complicat?
El fet de tenir-te al costat m'aportava aquesta energia i vitalitat addicionals, aquesta seguretat de que tot aniria bé, res malament doncs.
Ara miro a banda i banda i no hi ets. Abans hi eres i ara no, però jo continuo sent jo. Tinc els mateixos coneixements (o més si tenim en compte el que vaig aprendre amb tu, el que vàrem aprendre junts...), les mateixes aptituds (o més, gràcies a l'experiència que vàrem viure plegats, abans, durant i després de la nostra relació, que mai ha acabat sinó que tan sols s'ha transformat...), les mateixes ganes de continuar endavant (o més, per a deixar el passat enrere més ràpidament)... Tampoc hauria de ser tan gran la diferència...
Però, llavors... perquè tot em sembla, ara, tan difícil?
"... experimentáis el estado de total apertura perceptiva, pero no entendéis que este placer se origina en vuestro interior y pensáis que depende de la persona que amáis (que en cambio no es la causa de la sensación, sinó el elemento desencadenante)". Jacopo Fo, "Cerebros Verdes Fritos"
4 comentaris:
Caldria saber més coses de la química del nostre cervell per tal de poder gaudir més. :)
L'unic plaer que hi trobo es el de l'enriquiment interior, no acabo d'entendre lo productiva que pot representar l absència o el dolor.
:)
Si Clidice, penso que si coneixéssim més profundament tots aquests mecanismes, és a dir si poguéssim mirar el nostre interior sense els filtres i barreres als que estem sotmesos, veuriem quin és el nostsre autèntic potencial de cara a la felicitat. Respirar és un plaer, però ens l'han canviat per la necerssitat de consumir productes edulcorats i de posseïr béns i, moltes vegades, fins i tot persones. Tota una estafa XD
papallona en la llum, no entenc el que em vols dir respecte el text, per a mi no es tracta de que l'absència sigui productiva, sinó que la presència és un catalitzador de la felicitat i de les nostres capacitats immanents, però no ñes la felicitat en si mateixa. Des d'aquest punt de vista, és negatiu pensar que amb l'absència de determinada persona haguem perdut les nostres capacitats de somriure a la vida, quan les continuem mantenint intactes si aconseguim oblidar-nos del sagrats i dolorosos conceptes de pèrdua i guany.
En fi, no sé si parlem del mateix... :)
Publica un comentari a l'entrada