 | El pitjor que pots fer-li a un monstre de conte de terror és badallar-li a la cara, recolzat amb una mà a la paret, mentre amb l’altra fas el gest d’espantar mosques. L’enorme rata que bloquejava el passadís, incrèdula, s’arrencà les orelles i se les va empassar d’un cop. Va recular i se’n va anar pel balcó, passant pel menjador. |
Un cop sol, va pensar que li hagués agradat domesticar-la per escalfar-se els peus a l’hivern, tot gratant-li la panxa amb una forquilla.
Entrà al lavabo a mullar-se la cara amb aigua freda. La nit abans havia begut molt, i a cada moviment brusc semblava que se li esquincés el cervell. Sentia com milers de neurones morien en el seu interior, mentre d’altres agonitzaven entre líquids putrefactes.
Es va eixugar i penjà la tovallola. Anant cap al balcó, va agafar una botifarra de la nevera, i els rovellons que havia triat la nit abans. Un cop fora va separar-ne els de cama buida, estripà la botifarra amb les dents i els va farcir. Després va encendre la barbacoa, n’escampà uns quants damunt les graelles i els va amanir amb oli.
Esperà, oscil.lant, a que s’anessin coent. Es mantenia dret, però l’equilibri era forçat per continus canvis de posició. Els peus no es movien del terra, però tot el cos pendulava com un pernil empès pel vent, encara que cap per amunt.
Uns dies abans havien aixecat un cartell just davant del seu bloc, als límits de la ciutat. Una dona i dos nens, somrients tots, el convidaven a uns grans magatzems, suposadament per accedir a algun tipus de felicitat. Mentrestant, el pare i marit devia ser al menjador mirant la tele, o almenys no sortia a la foto.
Dos dies després va penjar el llençol a la barana. Hi havia escrit, amb pintura negra, “NO TINC FEINA”.
A la seva resposta la seguiren la del Said, “NO TINC DINERS”, un pis sobre el seu, i la de la Maria, de dues cases més amunt: “LLADRES!”.
Un cop de vent va arrancar-li la pancarta d’un extrem, que començà a fuetejar la barana, i es va girar per assegurar-la amb un tros de corda.
El cartell continuava al seu davant, insolent, molestant.
Llavors va veure el Morgan darrera d’un dels pilars, espolsant les últimes gotes d’una ampolla pel terra, i com va apartar-se i hi deixà caure, com qui deixa les claus en arribar a casa, un tros de cartró encès. Un buf apagat i el cartell s’inflamà.
Quan desaparegué per la cantonada els veïns, esvalotats, llançaren el què tenien a l’abast: rocs de les torretes, pinces de roba, fins i tot alguna bola de petanca i un diari, que després de revoloteiar una mica va caure al pati de sota.
El cartell estava lluny, ni tant sols varen encertar-lo, però la sensació de victòria valia la pena, i en el moment més inspirat de la foguera, quant cremava sencer cap al cel, tothom va aplaudir.
Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor ("propaganda violenta") publicada al diari Gara el 14 d'Abril del 2000
8 comentaris:
Boníssim!
:)
gràcies elur!! tu si que saps animar-me l'inici del capde!! ;.)
cordills! i amb el cap de la feina funciona? ;P
de res :)
i l'Alai? ja no surt? rasca-li les orelles de part meva!
Bon cap de setmana!
m'agrada...com sempre
ja ho saps!!
una abraçada ;)
doncs el cap de setmana ha estat genial, i per cloure'l res més bonic que tornar i trobar-se uns comentaris al conte, gràcies!
Clidice, no entenc el que em vols dir, què li tinc de fer al meu cap? ;-)
L'alai és la gossa més fotografiada de catalunya i l'estic deixant reposar que sinó s'atabala ;-)
una abraçada sargantaneta!
doncs això, que si al meu cap li badallo a la cara, recolzada amb una mà a la paret, mentre amb l’altra faig el gest d’espantar mosques, s'arrencarà les orelles, se les menjarà i em deixarà tranquil·la :P és que només d'imaginar-m'ho m'emociono tota :D
si partim de la base que el teu cap forma part d'un conte de terror llavors no tinc cap dubte de que funcionarà!
:D
Publica un comentari a l'entrada