diumenge, 5 de juliol del 2009

"sorteig de quintos", relat breu

el bombo, tot rodolant, feia augmentar el nerviosisme, i els quintos tremolaven a cada moviment de la maneta. Aquella esfera de la sort els depassava, imponent, un calorós migdia Manresà, ciutat graella que a l’estiu et braseja en el teu propi greix.

Una hora abans, el conseller pertinent, casualment parlant sobre el tema, ho havia deixat molt clar a la ràdio: “No es treuen llocs de treball netejant els marges d’un riu”. Inapel.lable. Fins i tot em convencé a mi per uns moments. Després em vaig enrecordar de que en la meva sol.licitud, precisament, havia indicat preferència per les feines relacionades amb el medi ambient. No havia obtingut resposta. llegir més...

Van ignorar-me completament, però alguns de la colla s’havien fet objectors el mateix mes, i havien demanat altres destins. A ells els havia arribat l’hora de seguida. Es passaven la setmana cuidant el jardí del mossèn o traginant fitxers a l’ajuntament.

D’altres havien tingut més sort, i en aquests casos el senyor Conseller tenia tota la raó. Realment, ningú contractaria a cap persona per corroborar que les plaques amb el nom dels carrers no tinguessin faltes d’ortografia (I la societat no podria prescindir d’aquesta tasca impagable).

De sobte, l’esfera es va aturar. Llavors ja era massa tard per a mi, i no podia esperar-ne res, però tots els altres varen callar a l’aguait.

La mà innocent va aixecar una bola i la va acostar als ulls càndids.

- El 23!

El Manel, just al costat del qual m’havia assegut, a l’última fila, va aixecar-se esperitat. Al mateix temps va esclatar l’exagerat, tant en volum com en extensió, “Oooh!” de desencís entre tots els presents. Va córrer cap a l’escenari pel passadís central. Mentre tothom envejava la seva sort, les cadires xerricaven i els que podien tocar-lo li colpejaven l’espatlla. Els altres l’aplaudien tot picant de peus a terra.

Un cop al davant, junt amb els dos testimonis que controlaven la bona marxa del sorteig, van apartar el bombo del damunt de les caixes de cervesa.

La mà innocent va fer entrega a l’agraciat d’un quinto fresc, encara glaçat.

El Manel aixecà l’ampolla triomfant, amb les dues mans, i feu el giravolt de l’honor sobre si mateix, dedicant una especial atenció a les grades, on els guripes van abaixar el cap i es miraren la punta de les sabates sense oferir resistència. Ja s’havien cansat prou retirant pasquins que anunciaven el “Gran Sorteig de Quintos - Lleves 92”.

El bombo tornava a estar en marxa, i l’eixam d’insubmisos remirava les paperetes bulliciós. La gatzara es feu encara més dissonant al centre de la plaça de l’Ajuntament.



• Ferran Cerdans Serra
Publicat al recull "Revolta Alcalina", el Març del 2001

3 comentaris:

Clidice ha dit...

És curiós com aquest relat m'ha fet sentir totalment aliena a aquesta realitat. Un món on els homes fan coses només d'homes i les dones només de dones. Sempre m'havia fet ràbia no poder explicar batalletes de la mili, i això que odio els exèrcits!

Ferran Cerdans Serra ha dit...

Ara mateix moltes persones joves ja ni el deuen entendre, aquest conte té 10 anys, però a banda de la supressió del servei militar obligatori no sembla que hagin canviat gaire els rols socials en els que se suposa que ens hem d'auto-contenir com a homes o com a dones; l'anacronisme d'aquest relat és una mostra del que suposa la crítica social del moment històric: en el futur pot necessitar una contextualització per a entendre's, però a la vegada és una font de dades d'aquesta mateixa contextualització.
gràcies per la visita! ;-)

neus ha dit...

Albert Einstein, a part de ser un gran científic era un gran pensador i un gran home...
Et deixo un parell de coses relatives a ell i al servei militar obligatori:
la primera i la segona.

Tot i que ara mateix un quinto se'm posaria molt bé ;)

Salut! :*)