dimarts, 20 d’octubre de 2015

La paradoxa de l'era dels plagis

Ja he hagut d’eliminat del facebook 4 o 5 persones que van de “poetes” i es dediquen a publicar texts d’altres persones sense citar la font. La major part dels que he detectat agafen texts en castellà o en anglès i els tradueixen (malament), a vegades canviant una mica la frase (l'ordre, una paraula...) per dificultar que els enxampin. Aquestes coincidències poden passar una vegada, potser dues, però quan segueixes algú que publica sistemàticament poemes o aforismes d’altri, copiats i enganxats o bé amb variacions mínimes, em sembla clar que ho fa de manera conscient. No puc entendre que algú publiqui microtexts com si fossin seus. Encara puc entendre menys que, quan als comentaris li diuen “geni”, es limiti a donar les gràcies, sense mencionar l’autor real del text o bé d’on l’ha tret. No li hauria de caure la cara de vergonya?

Arribats a aquest punt, em pregunto si això és una malaltia de l’ego derivada de l’ús de les xarxes socials, o bé són les xarxes que treuen a fora i exposen les malalties d’algunes persones. O una mescla de les dues.

D’altra banda, com pot ser que els seus “fans” no se n’adonin? Estem en l’era de google, amb una simple recerca veurien que els texts que publica el seu ídol són plagis! Es dóna la paradoxa, llavors, que en l’era en la que és més fàcil descobrir un plagi, més plagiadors d’èxit hi ha, amb dotzenes i fins i tot centenars de fans.

A tot això segueixo el meu camí, que prou feina tinc, però em pregunto si no estem anant a la deriva. Aquestes pràctiques, a les persones que estem escrivint contingut propi des de fa dècades, no ens beneficien per a res. I a la literatura en general encara menys. Si us plau, abans de fer-vos fans d’algú, recordeu que google és el vostre amic —si més no en aquest cas.

Nota: en el pos anterior teniu uns quants texts recuperats del twiter i plagiats per un "escriptor" al facebook, que ja he eliminat de les amistats, en el plaç d'una setmana
Publica un comentari a l'entrada