dissabte, 7 de febrer de 2009

Truski


tenia d’aconseguir arribar a l’oficina immediatament. Ja havien passat els vint minuts de l’esmorzar i la porta del carrer, al final del passadís, s’estava obrint. Els seus companys tornaven a la feina.

Però el fluorescent que brillava al sostre continuava atraient-lo com a una mosca. El Truski, espaordit, s’arrambava impotent a la paret, amb l’entrepà encara a les mans.
llegir més...

Un dilluns més, es prometia deixar les rules. No només això, que en aquell moment li semblava poc: es compraria una harmònica i es faria membre d’un centre excursionista.

El dia que s’havia rebentat el timpà, un aleshores proper però ja no recordat diumenge, es feu uns juraments semblants. Al dijous següent, ja tenia plena la bossa de les llaminadures: quatre pirules, dos Panoramix, un gram de coca i dos de ful. I és que amb el timpà fet malbé podia ballar igualment, només calia anar amb compte i no ficar el cap dins dels altaveus.

Però aquesta vegada era molt diferent. S’havia llevat amb els nervis sacsejant-lo, quatre hores després d’arribar a casa. Com un autòmat, s’havia dirigit a la cuina, on havia descongelat una xapata al microones.

Al tallar-la saltaren algunes molles, que havia arreplegat. La majoria se li enganxaren a la bavera que li voltava els llavis, i les havia anat pescant amb la llengua.

Mentrestant, havia passat pel garatge, buscant alguna cosa, però no recordava què era. S’hi havia quedat força estona pensant, fins i tot regirant la caixa d’eines i algunes postades, i no havia aconseguit endevinar què havia baixat a fer-hi. De manera que havia tornat a la cuina i s’havia fet l’entrepà sucant tomàquet i afegint-hi sal, un raig d’oli i una salsitxa.

Això era tot el que recordava sota el fluorescent, arrapat a la paret, refregant-la per avançar uns centímetres, lluitant rajola per rajola.

Feia uns moments que havia sortit al carrer, sol, amb el seu entrepà fred. S’havia assegut a la mateixa vorera que la major part del personal, però vint metres més enllà. No s’atrevia a parlar amb ningú, com no ho havia fet en tot el matí passant factures. Tampoc volia que el veiessin en aquell estat.

Havia començat a queixalar ja amb dificultats, primer de tot gairebé es fica el crostó a l’ull. Després va intentar esqueixar un bocí de pa amb salsitxa, però estava anormalment dura. Fou llavors quan, sorprès, en obrir l’entrepà hi havia trobat una magnífica clau anglesa.

Ferran Cerdans Serra, 2000
Publicat al recull "Revolta Alcalina" el març del 2001
Il.lustració de TASIO, per a la versió en castellà de l'autor publicada al Gara el 14 d'Abril del 2000.

Publica un comentari a l'entrada