divendres, 21 d’agost de 2009

l'exasperant negativitat aliena

sempre que puc intento mantenir una posició de didàctica positivista, però malgrat els meus esforços m'exaspera qui només veu pegues a tot arreu. Al final, esperen a que algú més positiu solventi els problemes, o almenys es beneficien d'això una vegada i una altra.

Quan proclamen que tot està perdut, apareix una persona més positiva i salva la situació. Llavors, a voltes argumenten que ha estat un cop de sort, i que en el futur segur que anirà malament. Això si, en tot moment s'han mantingut a la butaca d'espectador, no fos cas que poguessin ajudar a que la situació millorés: si fos així es veurien obligades a deixar de queixar-se tan ostentosament, quin avorriment!

El cert és que, per a tirar endavant, molts cops tenim de lluitar no només contra els obstacles i problemes intrínsecs als projectes somniats, sinó també contra la negativitat condensada que ens envolta entorpint els nostres moviments. Però això no és excusa per a descartar les il.lusions. Més aviat és la nostra obligació com a persones dur-les fins al final.

Sinó, per a què vivim? I perquè vivim?

Qui en cerca sempre trobarà nous motius per a queixar-se, no val la pena deixar-ho córrer per por a que es quedin sense feina.
Postdata: diuen que els extrems s'atrauen, però a mi mai no m'han atret les noies negatives... Potser no sóc tan positiu com em penso?
Publica un comentari a l'entrada