navegant cap a tu

Navego amb alegria serena, conscient de que el viatge es llarg pero tambe de que al final del trajecte m'esperes tu. T'enyoro.

la bellesa de les petites coses

Moltes vegades cerquem la bellesa en les grans manifestacions de la naturalesa, quan aquesta ens envolta en senzills detalls que no podem passar per alt... la fotografia macro m'encanta precisament perque ens acosta tot allo que ens envolta, ens permet entrar en aquest mon que espera, redimentsionant-lo i redimensinonant tambe el nostre, ja que gaudint del mes petit i senzill ens adonem de la poca cosa que som.

cascades gelades

Gracies Elisa per a insistir en que anes als llacs de Plitvice, ja que d'altra manera no hagues gaudit d'aquest espectacle

aixo promet...

El paisatge que m'oferia Šibenic el primer dia era prometedor... despres va complir amb les expectatives creades.

passejant de bon matí

si no dius res...

Si no dius res, aqui a Croàcia et serveixen les cerveses en ampolla de 50 cl, a catalunya de 33 cl i a Euskadi de 25 cl... en tots aquests casos el preu aprox. mitjà vindria a ser d'uns 1,5 €... el que canvia, doncs, es la mida de l'ampolla...

bancs comunicants

A Zagreb es fomenta la comunicació entre les persones ;-)

taronjes, olives, oli i formatge

Passem a altres temes importants, per exemple, la gastronomia.
A Zagreb vaig tastar unes de les millors taronjes de la meva vuida, a 4 Kunes el kilo! (una mica mes de mig euro), molt oloroses i gustoses, no tant aparents com les d'aqui, pero de que serveixen les taronjes resplendents si no tenen gust de res? no dic que nosaltres no en tinguem de bones, pero com les taronjes del mercat de Zagreb n'he tastat molt poques...
Contradint-me a mi mateix (vaig fer-me vegetarià tant sols per a transgredir inclús les meves creençes quan menjo carn o altres aliments "prohibits"), he tastat alguns dels plats ràpids que tenen per aqui (m'alegro moltissim de que tinguin la seva pròpia tradició en menjar ràpid, tot i que aquesta conviu evidentment amb McDonald's i altres). El burek es una mena de massa de pa fregit que pot estar farçit de carn, formatge, espinacs, poma... Encara no he provat el de carn (burek sa mesom), aixi que en aquest cas de moment no m'he contradit, però el de formatge m'ha agradat, he repetit diverses vegades. Em falten també encara el de poma i el d'espinacs.
Les Cevapi i les Kovasice son salsitxes tradicionals que se serveixen dins d'una mena de panet de viena gran passat per la planxa, i acompanyades de ceba crua. Les Cevapi son petites, ben rostides, mentre que les Kovasice son unes salsitxes primissimes que s'enrotllen sobre si mateixes i es punxen amb un pal, quedant com una piruleta de salsitxa, per mirar d'entendren's. Les he trovat molt interessants, tot i que les meves llicències a la dieta vegetariana tant sols em permeten tastar els plats tradicionals a base de carn o peix una vegada, aixi que no hi tornare... M'ha encantat pero la ceba crua de guarnicio, aqui mai ens la posarien crua si no fos per una amanida.
A Zagreb vaig tastar també una piroska, que es una mena de canya, en aquest cas de formatge.
Ja fora de Zagreb, i continuant amb el viatge, a Zadar vaig menjar un "rissotto nero" molt bo, amb un parmesà ratllat deliciós per damunt.
Una cosa que em sembla molt curiosa i que primer em va desconcertar, es que aqui no et demanen primers o segons ni res d'aixo, tu entres, demanes una cosa, i el cambrer s'en va i te la porta. Si vols un altre plat, el crides i li demanes, pero si li demanes diverses coses te les duu totes de cop. Bé, almenys això és el que m'he trobat fins ara, no se si és habitual o bé ha estat casualitat.
I finalment només volia destacar el formatge de Pag, una illa a la que finalment em sembla que no tindré temps d'anar-hi, en la que des de fa segles es produeix sal, i d'aqui la importància que tenia antigament... Aquesta sal, es va dispositant al damunt de la vegetació, que inclou les pastures de les ovelles la llet de les quals servirà per a fer el famós formatge de Pag. Agir el vaig tastar i, sense tenir el paladar d'un tastador, si que es nota aquesta peculiaritat. Es una mena de formatge parmesà, evidentment un punt mes salat però subtilment, és molt saborós i intens, més que el parmesà, però no és fort en boca (encara que si un cop a l'estomac). És dur però fràgil, gens maleable, i s'estella molt longitudinalment, de manera que es pot anar tallant en trossos allargats, més còmodes, sense necessitat de cap ganivet.
El vaig tastar ahir acompanzat d'unes magnifiques olives i una mena de chiles. les olives son bonissimes, molt saboroses, i ens permeten d'entendre com poden tenir aquests olis tant extraordinaris... uns olis que nomes olorar-los produeixen salivera, ben bé suc d'oliva de màxima qualitat, la veritat em sembla que mai he tastat un oli com el que vaig tastar dissabte a cala Tanja... impressionant.

... take me all the way

take me to the place I love...

Bon Nadal i feliç any nou

paisatge urba

sort que n'hi ha que pensen

crocant

M'encanta com la neu s'ha anat desfent formant capes talment un gelat de crocant, em recorda una "Comtessa", per entendren's.
Tirada el segon dia a Zagreb, aprofitant unes poques hores en les que va sortir el sol, gracies al qual el fum de la xemeneia s'il.lumina i pren protagonisme sobre la resta de la foto. Des de llavors les condicions per a la fotografia son molt dolentes, hi ha molt poca llum... si almenys neves!

pocs bancs per a seure

A Zagreb he trobat tants pocs bancs publics per a seure que els he considerat un motiu fotografic de primer ordre ;-)

Sempre he trobat vergonyosos, i continuo trovant-los, els horribles seients verds de prepagament del Passeig de Manresa, que a mes de ser un atemptat estetic em semblen un simple punt de suport per a la xafarderia de mes baix nivell... pero comparada amb Zagreb, a Manresa encara hi ha forca places per a descansar per capita... Suposo que el clima deu influir, pero excepte en els parcs, hi ha gran escassetat de bancs per a seure. Aixo sempre m'ha semblat una estrategia municipal per a obligar a tothom a passar per un seient de consumacio minima, es a dir, una terrassa, bar, taberna o qualsevol altre establiment privat, per a garantir aixi la maxima recol.leccio d'euros per turista (i per habitant local). I en aquest cas, m'ho continua semblant.
Potser si que hi ha forca mesos a l'hivern en els que ningu no te cap mena d'intencio de seure en un banc glacat, pero a l'estiu be que hi fa bon temps i aquest, i aqui volia anar a parar, atrau a multitud de turistes, especialment italians i alemanys. Es a dir, multitud d'euros.
Pero si fos de veritat el temps, proposaria que creesin una mena de bancs climatitzats a l'interior d'unes cabines de vidre, similars a les parades de bus, pero tancades, potser no amb calefaccio pero potser si amb TV per satel.lit, per a poder veure "els matins de TV3" mentre descanses una mica dels costosos carrers de la part alts de la ciutat... Be, us tinc de dir una cosa: quan despres d'una serie de divagacions arribo a disbarats com aquest (em refereixo a veure "els matins de TV3" en un banc climatitzat a Zagreb, quan ni tant sols miro la tele a Manresa), penso que el millor que puc fer es tornar a comencar de zero amb tot el proces de raonament. Aixo si, despres d'haver-ne deixat el corresponent testimoni en el blog...
Com anava dient, a Zagreb hi ha molts pocs bancs per capita, sense que a hores d'ara se m'ocurreixi que podriem fer per a solucionar-ho...

foto dedicada

porto dies dedican-te tot el que faig; aquesta foto en BN, tal i com t'agraden, l'he tirada per a tu, Xantina.

sembla contradictori

Segons la guia que m'acompanya per aquestes terres, els tranquils i amables croates es transformen quan agafen un automovil, i condueixen de manera caotica i agressiva, sense tenir moltes vegades en compte les senyals vials o el codi de circulacio. Que es comporten com si fossin italians, vaja. D'altra banda pero, continuant amb les explicacions de la guia, sempre s'aturen als passos de vianants, i de fet "la gent travessa sense mirar".
No he agafat cap cotxe, i per tant no he comprovat la primera part de l'enunciat amb certesa (la circulacio no obstant, com a vianant, sembla forca fluida), pero si que he comprovat, astorat, com els cotxes s'aturen abans i tot de que facis el que a Manresa es l'imprescindible primer pas cap a l'interior de la via. Mentre a la capital del Bages cal avancar de manera decidida i valenta, esperant que el vehicle que s'acosta pari (ni que sigui per estalviar-se la molestia i la trencadissa de rutina que suposaria atropellar-nos), aqui no s'esperen a que et fiquis al mig per a obligar-los a parar, sino que s'aturen nomes de veure't al costat del pas de vianants. Ara be, suposo que ens dos o tres anys, el temps que fa que editaren la guia, les coses han canviat, perque avui en dia el que es diu sense mirar, jo no travessaria mai, almenys a Zagreb. Al segon dia vaig veure com atropellaven un pobre ancia pobre, que caminava molt lentament, just al mig d'un pas de vianants.
Precisament una de les caracterisitques que m'agraden mes d'aquesta ciutat es que t'obliga a circular ben despert (el fred hi ajuda, us ho asseguro), ja que entre els tranvies i els automovils, no podem deixar d'estar pendents de tot el que succeeix al nostre voltant.
Sembla contradictori tot plegat? Cal venir aqui a comprovar-ho.

1r dia a Zagreb

Linz es bona si la bossa ressona

Arrivo a Linz a les 4:30 pero ja gairebe es de nit; com que el tren nocturn em surt a les 23:15, me'n vaig a donar un volt per la ciutat; primera impressio: tothom menja dempeus, aixo em recorda euskadi, nomes que aqui hi ha molta gent al carrer, fora dels locals, i no sempre amb estufes d'exterior. Veuen tota mena de vegudes calentes, i tenen en compte que els vegetarians no mengem carn, inclus en els llocs d'entrepans (es el que tenen els paisos civilitzats)
Superficialment parlant m'ha semblat una mena de barreja culinaria entre italia i alemanya, sense haver aprofundit gens en el tema. No estic a Linz per a menjar-me una pizza napolitana, un kebab o per entrar en un xines immens (i encara sembla mes gran perque no hi ha comensals), pero al final acabo menjant una llesca de pa alemany (o molt similar) amb formatge fos per damunt (raclette) amb una tassa de "vino caldo" (vi negre calent molt especiat, en el que predomina la canyella... el trovo un pel massa fort, pero m'ajuda a oblidar el fred, que no a fer-lo passar...) despres prenc una apfel-gluhmost, una mena de sidra espessa calenta que pels seus efectes sembla que duu alcohol, es a dir, que aquest no s'evapora del tot en el moment de l'alaboracio, o potser es que ja estic tou del fred i el "vino caldo"... per molt que sigui un habitant de la manrussia siberiana, Linz es una altra cosa... Per cert, el McDonalds es ple a vessar, efectviament...
Molts tranvies en carrers sense voreres (fet que en un principi em fa sentir molt indefens quan s'acosta un tranvia a tota velocitat) ni cotxes; no es un consol que nosaltres almenys tinguem voreres.
Travessant un pont gairebe em quedo sense orelles del vent gelat que bufava, pero he aconseguit algunes fotos interessants; una dificultat que em trovo a l'hora de disparar es que tots els carrers son foscos, diria que, per a estalviar llum, quan encenen la decoracio nadalenca apaguen els fanals; ara mateix em sembla molt be.
Constato que els japonesos han extes els seus dominis des de la sagrada familia fins als territoris de l'antic imperi austro-hongares, a voltes em tinc de pessigar per no creure que soc en un bus de tokio.
De linz a Salzburg la calefaccio de la cabina sembla un dispensador de fongs, gairebe percebo com les espores superen les meves defenses capilars i s'endisen napia endins. Aixo em fa sentir molt mes europeu, o si mes no com si fos a casa, dalt d'un rodalies vull dir;
pel demes, no tinc problemes durant el trajecte fins a Salzburg; aquests comenčen al baixar del tren en aquesta estacio que em fara d'enllač cap a Zagreb... un fred continental sense miraments em fa sentir com si anes en calcotets... tot es nevat i per damunt de la neu glaćat, formant una crosta que fa pampallugues.. arribo a la diminuta sala d'espera atapeida de viatgers de mitjanit. Entro i la majoria em miren com mirarien a qualsevol altre supervivent postnuclear, que es la situacio en la que sembla que estem. Inclus a dins fa un fred impressionant que em recorda un dialeg de "titanic" que ja havia recordat a Linz, i que be a ser mes o menys aixi: "quan caus en aquesta aigua gelida, no penses, nomes sents dolor" (versio lliure).
L'idioma ha canviat, trobo el croat, si es que ho es, molt dolč, com dissenyat per a adormir la canalla a la nit... Les dues dones que el parlen es passen l'hora que jo em passo llegint, rient, i sospito que son les responsables de la fortor insoportable de morcilla de ceba o similar que s'escampa per tota la sala i que converteix la nostra aventura comuna en quelcom epic... surto en un moment per a superar-la i no defallir, preferint morir congelat que ofegat, si es donava el cas.
Finalment arriva el tren, que per sort no dipersa fongs: en aquest no hi ha ni tant sols calefaccio al comenčament. Despres descobreixo que una calefaccio pot estar alta, baixa, al punt i tambe pot ser timida; te tanta por de molestar que es mante en un segon pla i gairebe no es perceb.
malgrat tot el tren que ens du a Zagreb es molt mes comode que caminar al costat de la via, especailment perque esta tot nevat.
Sempre que em trobo en una d'aquestes situacions, recordo els soldats romans acabats d'estomacar per l'Aterix i l'Obelix, comentant "Apunta't a la legio, deien, que veuras mon...". El somriure que em provoca em serveix per a superar qualsevol cosa.
I aqui acaba l'aventura del primer dia, sembla mentida com en unes hores a linz han triturat part del meu pressupost deixant-ne unes escorrialles miserables, sembla que la moneda mes petita que facin servir sigui la de 50 cnts. tot i que no es aixi... es el que tenen els paisos civilitzats amb calefactors.

i per damunt de tot, continuo viatjant sense una part de mi

no es el mateix

no es mateix viatjar sol
que viatjar sense tu

Linz

euphoria

la flama no s'apagarà...

judici parcial

qui escriu
considera gasòfies
les seves obres
de borratxera;
qui pinta també,
però que ràpid
que ho oblida!

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

malabars electrificants

moment de l'actuació a la Plaça Clavé de Manresa de Xabi Larrea amb el seu espectacle "Filamento el farolero" , dins de la 10ª Fira Mediterrània de Manresa www.xabilarrea.net/filamento

disparada intencionadament lenta per a captar el moviment

aclariment dels fets

tota font de llum
genera foscor
i ombres,
allí on no n'hi havia.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

agenda

hi apunto quefers,
que en realitat ja he fet,
només pel plaer
de ratllar-los després.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

Manrussia mon amour

a manrússia capital
la versió original dels fets
es subtitula per a cecs,
es dobla per a sords,
i es subversiona
fins a fer-la encaixar,
exactament,
amb la difamació
que se'n deriva.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

per a compartir

hi ha tantes coses que és millor compartir...
en qui penses enmig de tant abraonadora bellesa? aquesta és la persona que estimes

desde el bar "Lo Torres" d'Àger

no nomès al cel hi ha estrelles

no nomès al cel hi ha estrelles;
tu ets una d'elles.

i la flama no s'apagarà...

si cerques el cor el trovaràs...

Si cerques el cor el trobaràs;
el meu el creia oblidat,
marsit, i sense alè perdut,
i bé l'has recobrat: és teu;

sé que tornaràs, sé que estaré esperante,
i malgrat tot el buit continua ampliant-se;

tu ets aquest forat que barrina el meu cos
quan deixes d'abraçar-me?

Si cerques el cor el trobaràs...

novetats

se n'alegrà un munt
quan varen aclarir-li-ho:
la xocolata no s'obté
de la mina,
no hi ha perill
de que s'acabi.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

previsor

deixa les claus al pany,
no fos cas
que li esbotzessin la porta
en entrar a robar.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

i si és el monstre el que té por?

el difícil és discernir

el difícil és discernir
entre la bona premonició,
de que passarà alguna cosa,
i el desig que en tenim,
de que succeeixi.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

l'origen de "nafra cendrers"

Més d'una vegada m'han demanat: d'on ve "nafra cendrers"? quin és el seu significat? bé, tècnicament és un anagrama onomàstic format amb les lletres del meu nom i el meu primer cognom. D'on ve i el seu significat és el que miraré d'exposar a continuació.

La curiositat per aquest tipus de combinacions de paraules em va sorgir al mateix temps que descobria la seva existència, en el llibre "Antologia del humor negro”, d'André Breton (curiosament, em sembla ara, publicat per l'editorial Anagrama). En la introducció a la obra i la persona de Salvador Dalí, anterior als fragments en prosa del mateix que en recull l'André, escriu en una nota final: "Naturalmente la presente noticia sólo se aplica al primer Dalí, desaparecido hacia 1935 para ser sustituido por la personalidad más conocida como 'Avida Dollars', retratista mundano reintegrado desde hace poco a la fe católica y al 'ideal artístico del Renacimiento' que goza hoy de las felicitaciones y plácemes del papa (Diciembre 1948)"

Aquest "Avida Dollars" em va fascinar... primerament, em sorprengué que algú tingués tant enginy com per a descriure una persona de manera tant genial, com a au de rapinya, emprant les mateixes lletres que formaven el nom i cognom de la seva víctima! La manera com descrivia un enemic personal, combinant les lletres que el definien, derruint-ne la figura al mateix temps en un atac fulminant, em va fer pensar que no m'agradaria tenir enemics amb la creativitat de l'André. Posteriorment, a més de la mostra d'enginy, el que també em va fascinar fou el pensament de que tota persona té oculta en el seu nom la seva vertadera descripció, o raó de ser, o motiu per a existir... la veritat, no he cregut mai del tot en aquestes coses, però m'atrauen, especialment en aquest cas. Doncs fa un temps, precisament, vaig adquirir el llibre del vervíbor Màrius Serra “verbalia.com”, i en aquest en Màrius parla de l'origen dels anagrames onomàstics: l'onomància. Aquesta era una ciència que, igual que la quiromància, intentava predir el futur, però basant-se en el cas que ens ocupa en una recombinació de les lletres dels noms i cognoms de la persona de la que es vol conèixer.

L'onomància, penso, té l'avantatge de que no necessita la presència física de la persona interessada, i es pot predir a distància (en aquell temps no hi havia fotocòpies, que faciliten la pràctica quiromàntica en l'actualitat, el que anul·laria en part aquesta avantatge). Inclús, si continuem pensant, es podria predir el que s'esdevindrà amb la vida d'un rei enemic, per molt que aquest no ho consenti. Amb un llapis i un paper, doncs, es podria descobrir el futur escrit en el nom de les més diverses persones, a milers de quilòmetres de distància d'aquestes. I, amb una mica de sort (o de desgràcia, segons s'escaigui), el nostre.

Doncs bé, una tarda, a la font de Sant Martí d'Àger, vaig seure una estona i em vaig dedicar a jugar una mica amb les meves lletres onomàstiques, en un quadern que sempre duc al damunt per a apuntar les idees que prefereixo recordar abans que oblidar. En aquest primer intent vaig topar-me amb RARES NAFRES. M'agrada molt, i m'hi sento identificat (rares nafres de l'ànima o del cor), però no és un anagrama com cal que que em falta una S i em sobren la N, la C i la D. La S la podria agafar de SERRA, però llavors em sobraria també tota la segona part del cognom: ERRA (m'apunto aquí com a deures treure l'anagrama amb els dos cognoms). Com podia resoldre l'enigma? Ho vaig deixar aquí i me'n vaig tornar a casa encuriosit. En arribar-hi, vaig tornar-ho a provar, i llavors si: amb uns petits canvis, em va sortir l'anagrama amb el que em sento tant identificat que titula aquest blog personal: NAFRA CENDRERS. És a dir, el nom, o uns dels noms, que s'amaga dins del meu propi nom.

Altres combinacions que em van sortir varen ser: FRRRAN CADENES , NS/NC REFREDAR... I segurament n'hi ha moltes més, però en trobar NAFRA CENDRERS vaig pensar que havia trobat el “correcte”: sempre m'he sentit un “rompetechos”, així que penso que és una bona adaptació al català del nom del personatge de l'Ibañez. Nafra cendrers degut a la meva facilitar per a trencar i trossejar, fer saltar nafres, a tota mena d'objectes, entre els quals els cendrers ocupen un lloc destacat històricament (encara que no tant com els plats i safates). De fet, a voltes sembla que estigui vivint en una sèrie d'humor. Per exemple: El ferran és al menjador, entra a la cuina a buscar l'olla d'espaguetis. Uns segons després d'haver desaparegut dins de la cuina, se sent un gran terrabastall produït per tot de paelles, olles i pots de diferents mides en caure, cadascuna d'elles detonant notes musicals diferents en impactar contra el terra, la paret, o bé entre elles. Immediatament després, el ferran surt de la cuina gemegant i esperitat, amb les dues mans al cap com intentant impedir que el nyanyo produït per una de les paelles es faci més gran del compte...

Bé, bromes a part, em queden encara algunes preguntes respecte a aquest anagrama: he resolt el misteri en realitat, o bé aquest és no és l'anagrama autèntic? em va sorgir aquest del paper perquè volia que fos aquest? Hi ha un nom molt més tràgic en el meu interior que no vull revelar, i que ja no cerco perquè tinc por de trobar-lo? Per si de cas,

enllaç per al.lusions: www.verbalia.com

aquest post està dedicat especialment a la laiona xantina, una noia que, al igual que les xantines, estimula l'activitat mental, disminueix la fatiga, et recarrega energèticament, provoca tota mena d'alteracions en el sistema nerviós central i, per si això fos poc, crea addicció lleu tirant a moderada ;-)

aranya a Santa pau, camí dels volcans

tarda retro

Aquesta és una representativa foto d'un nou àlbum anomenat "tarda retro" en el que aniré pujant les fotos resultants d'una tarda amb el "tocata" i dos dels meus discs preferits : "in on the killtaker", de fugazi del 1993 i "scratch the surface" de "sick of it all" del 1994, amb alguns resultats sorprenents que aniré pujant segons es vagin revelant (en tots els sentits)...

mentir

amagar dades
que ens farien
canviar d'opinió
respecte als fets
en qüestió.
o bé: escopir a la cara.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i Mínimes - 04/2007

des del balcó - tarda de panning i pànic vertical

assassinar

suprimir de la ment,
eliminar
de la història recent,
negar l'existència dels fets,
circular per voreres diferents.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

correcció i saber estar

ets un malparit
(sense ànims d'ofendre,
i en el bon sentit de la paraula)

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

cercant l'escalfor en una plaça buida i freda

tobogan per a torretes massificat

la pena màxima

quan algú et té per inferior,
considera supèrbia arrogant
que no et mostris,
que no et comportis,
com a tal.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

distorsió

reuneix les pitjors malifetes
de qualsevol persona;
enfila-les una rere l'altra,
i hauràs compilat
la biografia d'un monstre
(inexistent)

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i minimes - 04/2007

sobre pausar les emissions

A vegades em sorprenc de l'absurditat de les coses que faig, com per exemple, veure la televisió quan tinc moltes altres coses interessants a fer. Doncs bé, un dia em vaig sorprendre, dins de la sorpresa, intentant pausar una pel·lícula que estava mirant, i podríem dir que seguint i tot.
La gana havia aparescut i volia fer una pausa per a preparar alguna cosa per sopar, però, evidentment, en anar-lo a petjar no vaig trobar el botó adient. Tampoc el vaig buscar, però durant un instant, l'acte reflex després de veure tantes pel.licules fou pausar l'emissió per a continuar-la més endavant, després d'haver fet el que calgués. Això m'ha passat, mentalment, alguna vegada més, i és que encara que molt rarament miro cap film de la televisió, sempre que ho faig tinc la necessitat de pausar-lo per a fer alguna cosa: anar al WC, girar la truita de banda, o mirar qui m'està parlant i donant-me cops de colze pel pidgin (client lliure multi protocol de missatgeria instantània). Amb la televisió les pauses ens venen marcades, tant en la seva extensió com en la seva inoportunitat (i la veritat, si tinguéssim un botó per a tirar endavant els anuncis, ja m'explicareu qui se'ls miraria, per molt que hi hagi gent que mantingui que li agraden), i si em preguntéssiu després de donar un cop d'ull a la graella de programació d'un dia com avui, per donar un exemple proper, us diria que, per a mi, l'únic botó que hauria d'haver-hi al comandament és el que serveix per apagar-la, encara que sigui el mateix que serveix per a encendre-la (no hi ha nit sense dia, bé sense mal, ni silenci sense crits). I apagar la televisió sempre ha estat un plaer, això és cert, només superat per l'instant de cloure un bon llibre tancant-lo sobre si mateix.

graons del temps

el temps passa inclús pels graons de l'escala que anem superant mentre avançem. També podem baixar-la, aquesta escala, però altanto: no és el mateix fer-ho endavant de cara, que enrera d'esquena.

cal relativitzar

la nostra opinió al respecte
no comportarà, per a res,
que sigui
o deixi de ser cert.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

tempus fugit

el temps sempre s'escola, però no passa igual de ràpid segons amb qui el compartim. A més, dues porcions de temps iguals poden tenir durades molt diferents segons a l'event al que ens acosten.

no en tinc prou, i malgrat tot...
al teu costat el temps s'escorre,
la hores mai no són suficients
per a sadollar-me de tu,
i quan més ens veiem
més ràpid s'acosta el meu final.

• Ferran Cerdans Serra
Enfilall Anecdòtic - 2002

balcó sense baranes

des de la torre del vigia
s'observen els vianants
espaordits de la vida.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

gats de Santa Pau (la garrotxa)

un cementiri d'ales tallades

només una ànima
nascuda morta
renuncia als seus somnis
deixant-se absorbir
per la criminal
ciutadania exemplar

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

les amanides pre-amanides

Ara que tothom renega, amb raó, del fast food, resulta que estem vivint un gir involucionista, paradoxalment en pro de la modernitat més fashion i etèria, que ens està duent a patir situacions força xocants en les nostres sortides gastronòmiques. Cercant la comoditat dels plats cuinats per terceres persones (en sortides de plaer, laborals, o inclús de feina...), podem trobar-nos que, més que còmodes, sembla que volen fer-nos sentir incapaços de disfrutar (o potser entendre?) els plats que ens proposen. Dit d'una altra manera, que millor que no toquem res, no fos que n'espatlléssim l'equilibri de textures...
Resulta que no fa pas gaire, ens trobàvem en un dinar que podem qualificar com “de feina”. Després de la corresponent espera inacabable, quan del primer cistell de pa en quedaven quatre molles esparses per la taula, arribà el primer plat, que consistia en una vistosa amanida. En la nostra arrodonida taula, això significava dues de vegetarianes i 4 o 5 més de carnívores (que ja és trist tenir d'especificar que una amanida sigui vegetariana, igual que ho és haver de demanar els palets en un xinès, quan abans el que tenies de demanar eren els coberts occidentals). Però, malgrat ser diferents, totes elles tenien quelcom en comú: ja eren pre-amanides, fet que no seria del tot insòlit si no fos perquè en cap taula hi havia setrills.
Aquest fet, per la seva naturalesa sorpresiva, va facilitar que ens coneguéssim amb la noia que tenia a l'esquerra, amb qui tant sols havia intercanviat algun “bon dia” fins llavors (i amb qui després he batut tots els meus récords de xerrades via missatgeria instantània). El que no enteníem és com pot haver-hi un xef que es consideri tant perfecte que pre-amaneixi les amanides, i que, en servir-les, no les faci acompanyar de setrills, salers ni pebrers de cap mena. Aquest fet mai vist fins llavors, ens impossibilitava de dur-li la contrària, de facto, encara que no estéssim d'acord amb el seu concepte i visió global de l'amanida en concret. El xef, doncs, donava per suposat que encertaria, no només la proporció adequada de sal, oli i vinagre, sinó que, a més, aquesta seria del grat de tots els comensals, sense necessitat de cap mena de correcció posterior al seu acte litúrgic. No deixava marge, així, pel rajolí d'oli, el punt de vinagre, els tres grans de sal o bé el polsim de pólvora imprescindibles, moltes vegades, per a acabar d'ajustar el plat a la persona que, en definitiva, el fa possible. Perquè, de la mateixa manera que una obra literària no es crea fins que no es llegeix, tampoc existeix una amanida fins que no hi ha una persona que vulgui menjar-se-la. Llavors, perquè nosaltres, que en realitat creem l'amanida menjant-nos-la, no podem influir en aquesta ni tant sols en el seu tram final, quan ja és davant nostre?
Bé, si es tracta d'una actitud fashion o bé d'un acte egocèntric, això ja ho debatrem algun dia tot fent sobretaula, però en tot cas, i si estem parlant d'amanides, els setrills, la sal i el pebre haurien d'estar sempre a taula amb nosaltres.


Dedicat a la Laia “Xantina” (la noia de l'esquerra)

txipiroi bere saltsan

"Txipiroi" bere eserilekuan ordizian, lehengo abenduan. Nere laguna gauean, lo egiteko nire oinen eratu zen.
Aquest és el "Txipiroi", també conegut com a "txipiron". A l'hivern dormia als meus peus a Ordizia, i un matí el vaig retratar. És un gat rescatat del carrer que ara viu d'allò més bé a cal Riki.
Agurrak Riki ta Olaia!

olga i estall

l'Olga fa de marc de l'Estall, encuadrament cercat en el moment de prendre la foto (no està retallada, vaja). Aqui descobrim perquè a l'Estall també se l'anomena "nas brut".

la cridòria aïllant

Durant un temps vaig trobar-me que, només disposant dels dissabtes a la tarda per a escriure, mai podia assolir el silenci suficient com per a a aconseguir concentrar-m'hi. Tampoc escrivia gaire estona, una o dues hores com a màxim, però ho necessitava per a treure'm de sobre la sensació de no haver fet res productiu en tota la setmana (sensació derivada d'haver estat tota la setmana treballant). Poc després de dinar, però, del menjador m'arribaven tot de crits, cançons i xerrameca, que la porta de la meva habitació, que hi donava directament, no esmorteïa per a res.
Així, en principi, m'era impossible concentrar-me, però tant ràpida com sorprenentment, el fet és que vaig anar-m'hi acostumant. Fins al punt de que, no recordo en quin moment exacte, vaig començar a deixar la porta entreoberta. D'aquesta manera, podia escoltar els comentaris de les col·legues amb les que compartia pis, i, al mateix temps que escrivia, em feia un tip de riure. Més endavant, de tant en tant m'aixecava, i feia un tast de la selecció de vins de la setmana. I, cap al final, ja no podia escriure sense aixecar-me a girar la cinta que s'havia acabat, si elles tardaven un xic a fer-ho.
Però si escric això en passat és perquè, de fa molts anys, no visc en aquell pis. Els dissabtes són, en l'actualitat, tranquils, assolellats i amb vistes a Montserrat (hi ha una petita escletxa, entre tots els edificis del davant, que em permet veure'n un tros de cresta). I molt silenciosos. Massa, per a que un es concentri. Deixar el televisor encès és un succedani que pot funcionar a vegades, però els diàlegs de les pel·lícules, i els guions dels programes actuals, només podrien provocar un abort literari. La música tampoc és una opció vàlida ja que si no m'agrada no la suporto, i si m'agrada m'emociono, em deixo anar i m'oblido d'escriure.
Així que, degut a la meva addicció al soroll de fons, al xivarri i als crits eixordadors, no tinc més remei que agafar, cada dissabte, quatre folis i dirigir-me, com de nen amb un llapis nou, cap a la biblioteca pública.
Allí hi trovo, feliçment, l'ambient sorollós i distractiu que necessito per a aïllar-me.

gos i cadena

falta de recursos

rentar-se el cap,
i afaitar-se,
amb sabó de mans;
somniar
encaixant seqüències
extretes de pel·lícules;
obtenir fragments
de vida de la lectura,
incorporant-los
a la nostra.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

natura viva (recipient natural)

física casolana

es tracta de cremar
el mínim de calories,
tenint en compte el pes
dels diferents queviures
que s'han d'adquirir,
i les coordenades de les botigues
que els corresponen,
fins a establir
la trajectòria òptima.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

vigia

progressos

en llegir, ahir,
que el meló aprima,
vaig comprar-me'n
tot un carretó al mercat.
Ja només me'n queda un.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

primera aparició a la viquipèdia

Ara mateix, tot just fa un moment, acabo de descobrir per casualitat que han emprat una foto meva per a l'article de la viquipèdia referent a Castellfollit de la Roca. I a l'alegre sorpresa inicial hi he afegit una fotografia més del poble a la Wikimedia Commons, amb la cual són dues les fotos meves que formen part d'aquesta enciclopèdia visual lliure.


El fet és que, ésent els diumenges dies no gaire propensos a oferir sorpreses d'aquesta mena, la il.lusió que em fa és notable, no només perquè algú hagi escollit una presa meva per a il.lustrar l'article del poble (entre les dotzenes de fotos que hi ha a internet del mateix), sinó sobretot perquè he constatat per primera vegada en la pràctica, amb fets, la potència del copyleft aplicada al coneixement.
M'explico: com totes les imatges que publico, aquestes fotografies del poble estan amparades per una llicència copyleft, en aquest cas concret la Attribution ShareAlike 2.0 de Creative Commons.
Gràcies a això, l'editor de l'article ha pogut agafar aquesta imatge per comptes de comprar-la o bé fer-la ell mateix, etc. tant sols complint amb les dues condicions de la llicència: informant de l'autoria de l'obra, i distribuint la imatge en les mateixes condicions amb les que la he publicat jo. Així, pot haver-hi terceres persones que emprin les imatges de Wikimedia Commons directament, sense passar per mi per a res, per a altres continguts o bé obres culturals, ampliant així de manera ràpida, eficaç i barata l'accés al coneixement, a la informació, de manera universal i sense trabes ni reserves, intoxicacions ni prohibicions, addicions ni supressions...
no és meravellós? aquest diumenge promet...

màrketing evolutiu

dècades d'investigació
ens han permès de rentar,
altra vegada,
amb el sabó de Marsella
de l'àvia.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

núbol i lluna

publicitat enganxosa

catorze que en realitat
són tretze
que en realitat
són dotze;
publicitat enganxosa

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

per aqui no anem bé

Sempre m'han fet molta gràcia, per dir-ho de manera suau i agradable, les persones que pretenen saber com solucionar i, sobretot, com "redreçar" la teva vida, i que no paren de donar-te consells que suposadament t'haurien de treure del sender erroni pel que derives. Personalment considero que la única persona que té la informació i la capacitat necessàries per a saber què té de fer o deixar de fer amb la seva pròpia vida és un mateix, i qualsevol injerència en els afers personals dels altres em sembla tant de mal gust com d'una gran falta de respecte, ja que dona per pressuposat que la victima dels consells aliens és algú que no sap res, no entén res o, el pitjor de tot, no fa el que se suposa que hauria de fer. Una altra cosa és que algú ens demani consell explicitament, i en aquest cas jo la veritat intento fer-ho el millor que puc basant-me en les dades empíriques de les que disposo, intentant no entrar en questions subjectives personals.
Però a vegades si que va bé de saber per on anem, per on no anem, per on hauriem d'anar o bé per on no hauriem de fer-ho. Almenys, en aquests casos que no depenen de la percepció subjectiva de cadascú, tota indicació tendeix a ser ben rebuda, i dues bastes pinzellades en l'escorça d'un arbre s'agraixen molt més del que es recorda quan seguim l'itinerari previst sense problemes (i no amenaça tormenta)
Tornant al Refugi de la Rectoria de La Selva des del Pla de Busa

correu-hi tots

aquestes tòfones
les donaven al súper;
eren a les postades,
i podies endur-te'n
les que et cabessin
a les butxaques.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

recepta per a l'èxit

redueix la qualitat
dels ingredients,
augmenta el preu
del producte,
embolcalla'l en una
atractiva capsa
d'exagerat volum,
i enganxa-hi l'adhesiu
de "Dieta Mediterránea"

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

velocitat de creuer

Concentració motard a Manresa (des del balcó de casa)
Aquesta és una foto real, està editada tractada amb el photoshop, tant sols un xic saturada.

compromís amb la cultura

tot el que s'estalvia robant
ho inverteix en productes culturals

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

el mateix Estall al mateix barranc

Aquestes dues fotografies (veure l'altra uns posts més avall), són un exemple clar d'un dels casos en els que és més natural passar a blanc i negre: quant la informació en color no ens aporta res. En la versió en BN de la imatge, veiem les textures de la roca més realçades, i al mateix temps augmenta el contrast entre la figura i el fons.

si pica cura

ningú no és
la quantitat que cobra,
sinó el què resta intacte
de la seva humanitat
a final de mes

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

pocavergonya

es renta les dents,
tres cops al dia,
amb llet condensada
i crema d'avellanes.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

estall al barranc de les cebes, a corçà

el millor moment per a rentar els plats

espero no ferir cap sensibilitat, i d'altra banda que ningú entengui de les meves paraules que només rento els plats el cap de setmana, però per a mi existeixen dos grans moments insubstituibles per a rentar els plats, i aquests són (en ordre de preferència):

- Durant un Gran premi de F1 (dels últims anys)
- Durant un Gran premi de Motociclisme (d'aquest any)

Tot i així, avui la carrera de motos si que ha estat entretinguda, almenys la última part, just el que he vist en tornar de la cuina...

el petit núbol, des del pla de busa

itineraris

el millor camí
no és el més curt de tots
sinó el que més de gust
et ve de fer.

resum

tauleta de nit
síntesi personal,
t'obliga a la tria
d'allò que t'estimes
mantenir a l'abast.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

el Pla de Busa, al solsonès

El pla de Busa és un indret meravellós ubicat al solsonès, tant proper com relativament poc visitat, amb unes vistes impresionants i moltes històries, racons i secrets per a descobrir. Amb un dia de picnic es pot recórrer sencer, anant a la idea. El creuen en diferents angles diversos itineraris per a fer a peu, en BTT o a cavall... molt recomanable.
Això si, les fotos d'aquest àlbum (cliqueu la fotografia) tant sols poden donar-ne una visió unidimensional, i de la mateixa manera que als programes de cuina no podem olorar els aliments, aqui tampoc no podem ni olorar la natura ni notar la força del vent (com a màxim copsar-ne els seus efectes en els arbres).
Així doncs, és evident que cal que hi anem per a conèixer-lo.

revolta alcalina

El cafè li cremava als dits, a punt de desfer l’esprimatxat plàstic del got, i el va deixar damunt la paperassa. Era el segon que havia anat a treure a la màquina del passadís, fora de la sala, ja que feia estona que no estava a gust amb els companys de feina.
Eren tots al voltant d’una gran taula rectangular, a la secció de nous projectes de la ARC, una multinacional de components electrònics adaptables al cervell humà.
(...)

matxinada alkalinoa

Kafeak hatzak erretzen zizkion, plastikozko edalontzia urtzear, eta paper piloaren gainean utzi zuen. Salaz kanpoko pasadizuko makinatik ateratzen zuen bigarrena zen: bazen denbora puska bat taldeko jendearekin ez zegoena gustora, eta pasio horietan unetxo batez haiengandik urruntzea lortzen zuen.
(...)

misteris

la tinta sempre s'acaba
en el pitjor moment:
quan escrius;
els prestatges, en canvi,
cauen sempre de nit.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

tapís vegetal

Diuen que ningú no valora allò que té però que no mereix. Realment la natura d'oportunitats ens en dona, el que passa que de moment les perdem totes...

organització

liguem les claus al clauer,
per a perdre-les
totes de cop
amb eficiència

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

Primera nit de recerca

L'hivern passat vaig intentar localitzar el Washington després de dos anys de no saber-ne res. Seguint les últimes pistes que en tenia, vaig anar a parar al barri de Latxunbe, a Hernani, una nit tant freda com misteriosa i suggerent per a mi: dues dècades després dels jocs de detectius i investigacions sonades que realizàvem a Navarcles de petits, la mateixa sensació d'aventura, misteri i, sobretot, incertesa, m'abraonaven.

Vaig pujar les atrotinades escales de la seva última residència coneguda, i en no trovar-lo, vaig començar a investigar. El veïnat, majorment, no sabia res d'on podia haver anat a parar, però el seu antic veï de dalt, si que em va poder dir que no s'havia mogut d'hernani, que s'havia traslladat a l'adjaçent barri d'Antziola.
Vaig deixar una nota a la bústia de l'entrada a l'edifici amb el meu número de telèfon per si algú em podia donar alguna pista per a trovar-lo. El Washington mai ha tingut telèfon, de fet fa anys que sobreviu com pot amb la seva dona Maria, que treu rendiment tant proteínic com culinari de fins a l'últim cèntim del que disposen. Vaig dirigir-me a Antziola, i vaig començar a cercar per l´únic lloc on pensava que podrien donar-me alguna pista: els bars i tabernes. Si hagués estat de dia m'hagués dirigit directament a la biblioteca del barri, amb la seguretat de trobar-lo fullejant còmics o bé llegint novela negra, però les biblioteqes eren tancades a aquelles hores.
Als bars em deien que no coneixien a ningú que fos alt, molt corpulent, amb mostatxo i cabells blancs, i si els sonava d'alguna cosa em deien que no sabien pas on podia viure. Em va estranyar que ningú no en sabés res, ja que el Washington es notaria inclús a les rambles, però a la vegada vaig entendre que havia donat per acabada la seva etapa de tabernes. Potser al canvi de barri s'hi havia sumat la intenció de deixar enrera una vida caòtica i excessivament dura amb ell, potser havia arrivat el moment del recolliment després de tot el que ha arrivat a passar aquest home.
Algún dels transeünts, però, si que va identificar-lo amb la descripció que en donava, i em va apropar més a l'objectiu final mostrant-me concretament la zona on vivia: uns apartaments que formaven un petit barri dins del barri. Però com que ja era de nit, i dins del petit sub-barri no hi havia cap bar ni cap tenda oberta on demanar, vaig donar les investigacions per finalitzades.
I així acabà el primer dia de recerca, en aquest parc, quan, sense més cap més recurs, el més sensat era esperar.

balançada

relació entre el que m'he estalviat,
quedant-me a casa,
i el que m'hauria perdut
de no haver-me animat,
tantes vegades,
a sortir-ne.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 2007

oruga fent la diagonal

M'agrada d'aquesta foto el joc de composició geomètrica que formen l'orientació de l'oruga i la caiguda de la fulla, les dues vores de la qual fan de marc, no només de la pròpia fulla, sinó també de l'oruga. És doncs un joc de la pròpia naturalesa inestable i variable, en la que l'oruga forma una creu amb el nervi de la fulla, i també amb la fulla mateixa. Just al mig d'aquesta creu, apareixen els ous talment pivot.

no potable

de deu fonts consultades,
totes eren contaminades.

• Ferran Cerdans Serra
Màxime i mínimes - 2007

escarabat de Busa

autoretrat

estació d'enllaç
on desembarquen,
temporalment emocionades,
passatgeres passatgeres
que en partir de nou
miren enrere i somriuen.

• Ferran Cerdans Serra
Màximes i mínimes - 04/2007

una vista més original

una vista més original de castellfollit